A la vegada que podem dir que la política és un joc d’atzar i que el triomfador és el més fort i el més esperat(posteriorment ja parlaré de què va el tema), també podem xerrar que la política és una tasca complexa, i feixuga.
La política dur desgasts des dels seus inicis. La coneguda democràcia, que és com molta gent coneix a la política, té els anys contats si la cosa no canvia, ja que veim que aquesta té problemes mals d’arreglar, però no impossibles. És per això que durant anys s’ha intentat boicotejar, s’ha enderrocat. s’ha mal construït, s’ha intentat arreglar...
La política, talment, fa mal definir-la; per tant podríem dir que la política és l’enllaç entre el control de la societat i aquesta mateixa. La societat per si sola no sap controlar-se, i només pot ser controlada amb sí mateixa. Aquest control, no és sempre en absolut la força, així com diria Max Webber, sinó aquest control, que apart d’haver-hi la força, ja sigui repressió policial o repressió judicial (presó, o penes), i ha d’haver un altre control, aquest el podríem anomenar autocontrol del benestar. Seria un mecanisme biològic-racional que no totes les persones posseeixen, és un mecanisme automàtic que se’ns activa, per així dir-lo, quan ens sentim bé. Aquest sentir-se bé és tan complex, que és totalment impossible arribar assolir-lo.
Què és, però, sentir-se bé?
Sentir-se bé. És mal de contestar, evidentment sentir-se bé és està assegut al sofà un dia que estàs cansat, sentir-se bé és menjar un bon plat de la millor cuinera del món... Però tot això que he dit és relatiu, cadascú té una opinió pel que fa sentir-se bé... Per un assassí sentir-se bé seria assassinar, però evidentment aquesta pràctica no és una manera de fer sentir bé a l’altra gent, evidentment que no! Però baixant ara el grau de l’acció, si resulta que només pots sentir-te bé cantant, però cantes fatal molestes als teus veinats, aquests no es senten bé, però tu sí. El sentir-se bé seria sinònim de ser feliç. Ser feliç també és mal de definir, i cadascú té un objectiu de ser feliç, ja començà Aristòtil i no ho va aconseguir, i no ho aconseguirà ningú. Segur que si demanam a deu persones que ens expliquin que és per a cada una ser feliç segur que ens contestarien respostes diferents. Deixam doncs, sentir-se bé a gust del consumidor, i anem a definir-lo com la mateixa expressió, sentir-se bé és sentir-se bé, més clar impossible, però a la vegada més complexa impossible. Anem ara a posar un exemple:
És tan fàcil posar un exemple, quan esteim sols i tranquils, i tenim aquell cuquet que tenim ganes de fer alguna cosa però no sabem el què, ens inquieta i provoca un mal estar personal, aquesta idea més individual la podem transmetre a escala general, a la societat. Ara bé, una vegada la transmetrem a un idea més general aquest moment es complica i és quan sorgeixen problemes socials.
Tots el problemes socials esdevenen d’un problema individual, i tots els problemes individuals esdevenen, escala més petita o no, en problemes col·lectius, socials.
Anem a posar un exemple, una persona que pateix mal de cap fa que es disgusti amb el seu fill que és el president d’una associació de caçadors. El fill que s’ha vist molt afectat per la situació en què l’ha situat el seu pare, convoca una reunió i fa que la gent de l’associació es plantegi si els pares serveixen per res. Els integrants de la reunió surten amb la conclusió de què els seus pares actutalment ja no serveixen per res, manipulats o simplement convençuts pel cap de l’associació; 2/3 dels pares dels caçadors van ser assassinar aquell vespre. Deman disculpes per posar exemples tan extrems, però podrien ser totalment realitats, passa a les sectes, i nosaltres en som víctimes diàriament amb els mitjans de comunicació.
És la política l’encarregada d’arreglar aquest problemes? Per res del món, la política només ha de ser la guia per tal de què nosaltres poguem estar bé. Sentir-nos bé l’anomenarem estatus bonus. És a la vegada que la política està composta per nosaltres mateixos que nosaltres som part d’ella, i ens hem de fer sentir part d’ella i ella part de nosaltres. La política ha de ser acolorida, amb moltes ideologies.
És veritat que la política, almenys a Espanya, és el reflex del més poderosos i dels ignorants. Poderosos, perquè com es pot veure a gairebé totes les regions, el sistema de partits, sempre la disputa està en dos partits, i m’atreviria a dir que en algunes hi ha un partit hegemònic, però això ja seria caure amb especulacions personals, que realment tothom sap. I a nivell d’Estat, es veu clarament, que la disputa està en dos partits, i els altres partits més petits juguen un paper poc important.
El problema que deriva de la mala cultura política que tenim a Espanya desboca tot el seu cabdal a la realitat. Sí, la realitat és que tothom creu que sap de política, dient que són d’un partit i prou, i es queden tan amples. La política és molt més que un partit, és un sistema de partits en tot cas, que representen les ideologies i/o idees dels individus. Un altre exemple que hi ha persones ignorants de la política és que molta gent vota i no sap el que vota, ni s’ha llegit el programa polític del partit, ni el que demanen, ni saben res.
El vot sempre és important, sigui quin sigui el partit que es voti. És veritat que la llei de recompte de vots és injusta, d’aquí la política del forts. La famosa llei d’Hont, que beneficia als majoritaris i perjudica els partits amb manco vots. Si fa ganes, i per curiositat aquesta pàgina simula la la llei d’Hondt: http://icon.cat/util/eleccions/ (està força bé)
El votant a l’hora de votar s’ha de sentir còmode, és a dir des d’un principi s’ha de sentir bé, ha d’estar en estatus bonus. Aquest estatus només és possible fent sentir que el vot és important, i a la pràctica no és així. Amartya Sen, ja escriu sobre aquest aspecte, l’elecció social, és un objectiu molt complex.
I després del vot, l’estatus bonus de cada un pot variar depenent de la política que es dur a terme a partir dels governants. Els polítics, que molta gent els considera lladres, ja a la parla de carrer ser polític és sinònim a ser lladre, per culpa d’alguns personatges, anem anomenar-los, copuditas hominis. Els copuditas hominis, que són persones que han caigut en el voler abastar-ho tot (de diners i propietats, lliurement parlant), i han fet mal al poble. És per això que el poble pensa que els seus treballadors, que és això el que són els vertaders polítics, treballadors del poble i pel poble, els volen robar i enganar. I d’aquesta manera es degasta políticament i socialment. Tothom veu que el sistema s'ha d’arreglar però ningú hi fa res, els crítics, són considerats, com una espècie d’ignorants, o simplement persones a part, que no saben del que xerren, i bé que ho saben.
Votar els partits més forts, no és la solució en absolut. Però sí que és el més racional. Sempre ens agrada tenir els conceptes relacionats d’aquesta manera: “o blanc o negre”, “o limitat o il·limitat”, “o tancat o obert”... És un espècie de codi binari, per resumir al màxim la realitat i poder tenir ordenats el conceptes. I la política la volem pensar talment, o esquerres o dretes, i ja està! Idò, no! No és així, hem de defensar altres postures, l’esquerra o la dreta no són la solució global de tots els problemes (que per cert els problemes mai s’acaben...). És per això que els partits minoritaris valen i els hem de fer valer, defensen les opinions, dels “fluixos”, defensen les nostres idees o almenys molts d’ells, i ja és hora de fer-nos sentir!
Des del meu punt de vista, seria molt positiu, que des de l'ESO, els alumnes cursassin l'assignatura de Ciència Política, d'aquesta manera estaríem cultivant la cultura política actual. I d'aquesta manera els que ara són nins/es, en ser persones adultes podran ser ben conscients de què és el vot, i el que és la política.
