Morat, què dius? No, negre. El cop és negre...

La llibertat per porres, a les flors per porres, a l’expressió per porres, a la dignitat per porres, a la conversa per porres, a la societat per porres... Això és el que ha dominat, malauradament, a Plaça Catalunya.

Per què tot això? Una resposta fàcil, per fer net, ja ja ja! Una resposta complexa, l’Estat. L’estat té el monopoli de la violència, com diria Max Weber. Les manifestacions pacífiques que es donen a tot l’Estat són un reflex de la voluntat del poble de voler un canvi en l’actualitat, i han centrat l’atenció de la societat cap a la situació de les persones que es manifesten a les places més conegudes dia rera dia, minut rera minut...

Però que ha passat? L’estat ha començat a perdre el monopoli del poder, i ho recupera amb la violència! Vol que li prestin atenció i no sap com fer-ho; actualment l’estat ha perdut els papers i la gent no el veia com un potencial de control i seguretat. Avui ha volgut demostrar que l’estat té el poder i que pot canviar qualsevol situació quan ell vulgui.

Però el tir li ha sortit per la culata, l’acció policial que s’ha dut a terme ha estat desmesurada davant la bona conducta que tenien els manifestants. I la gent ho ha vist com un atac cap a tota la societat, ara sí la societat està indignada amb el sistema, indignadíssima. I té tota la raó del món!

A la Diagonal, més de 400 persones s’han assegut i han aturat el trànsit de qualsevol tipus de vehicle, en motiu de la forta repressió que han duit a terme a Plaça Catalunya. I he de manifestar, per una banda, el rebuig d’alguns conductors, però sens dubte el que més me crida l’atenció és la rapidesa en què la gent ha sortit a col·laborar, en vint minuts ja hi havia persones que repartien aigua fresca per tot els joves universitaris que s’estaven manifestant. A més molt conductors, tot i que enfadats per espenya’ls-hi el seu horari, mostraven el su suport amb la causa, la gent sap de què va el tema, i vol ajudar d’una manera o de l’altra!

Vos deix aquí el correu que he enviat al departament d’interior de la Generalitat:

Indignació! Frustració! ETC...

I amb raó. I per no estar-hi!

Val, la situació desmesurada que han generat els cossos de "seguretat": mossos d'esquadra i guàrdia urbana, ha estat d'una agressivitat elevadíssima, inclús la categoritzaria d'acció violent cap a la humanitat i suprimint el seu dret d'associació i manifestació. Això és un dels punts de la democràcia...

La situació trista, de persones amb sang als seus rostres, cops al cos... I així fins seixanta-sis persones ferides, i en augment. Persones que es manifestaven a favor de la bona conducta política, per la bona democràcia, i ho feien pacíficament i amb tota la dignitat del món! La violència no és un terme que soni massa bé a l'actual situació de la Democràcia Real ja!

Vos pos aquí un parell de frases perquè reflexioneu, són totes fresques del dia, de la gent que ho ha viscut, de la gent que ho està veient per la TV, per les xarxes socials:

- “Els Mossos carreguen contra indignats indefensos.”

- “Avui dematí a Plaça Catalunya, si això no és brutalitat policial "me la tallo i em faig monja"... vergonyós!”

- “La indignació ha passat a ràbia, això ha sigut violència gratuïta.”

- “Violència VS arguments, s'acaben les eleccions i els llops ensenyen les dents...”

- “Por favor, alguién me puede explicar que está pasando......Tanta violencia gratuita no cabe en mi cabeza. Siento impotencia, una gran tristeza y mucho miedo.”

- “I això és democràcia? És denunciable que només pel fet d'estar allà asseguts, els policies reaccionin amb cops de ses seves porres! INDIGNANT!”

- “Són uns fills de putes!” (Referent als mossos)

- “Indignant (mai millor dit) l'actuació dels mossos, no estaven fent res! quin tipus de democràcia és aquest?”

- “No esteu sols.”(referint-se als manifestants)

- “Escarrufa!”

I així infinitat d'expressions de les persones de qualsevol color polític. Bé, un període de reflexió al cap d'aquesta acció. I demanar-li que se n'adoni que s'ha equivocat!

Voldria manifestar sobretot, la meva evident descontentació davant aquesta acció que s'ha duit a terme a Plaça Catalunya.

Atentament, Antoni Simó Tomàs i Canyelles.

Per acabar ho voldria fer amb una petita estrofa:

Quan l’imensa tempestat arreplega la vida,

arreplega la societat...

Quan Tempestat, amb molta fúria, la castiga,

la reprèn amb voluntat;

un poble que amb serietat

demana ser la guia,

la veu, la voluntat!

Quan a la platja estàs sola.

Amb el vent i l’arena xocant-te el cos

tota nua, te sents i te fas gran.

Globus i bombolles de sal floten

de la blava i impetuosa mar.

Peixos es moren sobre la sorra:

grisa, banyada, sense vida vistosa.

Els pins, a ta esquena, s’obren

deixen els pinyons a la superfície terrosa

Un tros de bossa de plàstic es mou

et pega els pits, no te molesta,

t’agrada! El contacte d’una mà esquerra

te lleva la bossa, te fa un joc al mugró

et gires, i no el veus, te fa un petó.

T’has enamorat d’una mà amable.

T’has enamorat d’una improcedible besada.

T’han descontaminat dels residus plàstics

que generes i et fan fàstic.

T’agrada, el recordes inspirada

cada vegada que caus cansada.

Antoni Simó Tomàs i Canyelles

Olles, mans i voluntat comuna! Les manifestacions.

El 15 de maig, es convoca una manifestació per demostrar la descontentació del poble, de la societat, amb el camí que segueix la política actual. La mala gestió d’alguns i les presumptes i evident manipulacions d’aquests i d’altres han derivat a polítiques precàries, i han derivat que la democràcia es desgastàs fins arribar al punt de què aquesta s’aventura a un camí dels darrers dies...

La manifestació de sobte va derivar en petites mobilitzacions socials, per una banda a la xarxa informàtica i després entre les persones a peu de carrer. És per això que aquesta manifestació que havia de ser a curt termini, ha canviat la seva simple trajectòria a una trajectòria organitzativa complexa que pretén fer front, des de la bona postura, a la violació democràtica que hi ha actualment.

Aquest moviment, aparentment, sobtat pot recordar a les unitats que es van donar a la Revolució Francesa, o a Espanya a la Guerra del Francès, on diferents persones s’uniren independentment de la seva ideologia política per enfrontar un problema i encarà a la societat a complir un projecte de millora, de canvi. Tot i que el tamany de la manifestació no és tal com les citades anteriorment, el missatge es manté clar en tot moment: “volem un canvi, i el volem ja!” Una clara diferència que distancia les revolucions anteriors amb l’actual, és sens dubte la manca d’agressivitat i força que hi presenta, es manifesten des del silenci, des la harmonia de la col·laboració de fer-ho tots per a tots, que sens dubte podem apuntar que aquesta és una semblança amb les altres revolucions, com ja he dit anteriorment.

Revolució, revolta... És sens dubte un lèxic que implica, a dins les nostres ments, un caos important, una crisi, un final... La gent veu que la situació no és habitual, i el desconcerta, se sent insegura i entra en una espècia d’estat de shock. La paraula revolució connota una certa reticència per parlar-ne tranquil·lament. En el moment que el mitjans de comunicació utilitzen la paraula revolució, la gent ho interpreta com una catàstrofe, que ens pot afectar aviat. La fase nihilista que passa la societat actual és ben visible. Aquest nihilisme, és com deia ni Nietzsche, passiu més arrelat que mai dins les consciències de la comunitat. Tothom parla de crisi, tothom parla de problemes. És en qualque moment que la gent que ha deixar aquest nihilisme passiu per passar a un nihilisme actiu, aixecar-se de la cadira i qüestionar tots els valors que inunden la societat, i posteriorment revaloritzar-los, proposar-nos de nous.

Els valors que ens inunden procedeixen d’una estructura capitalista, procedent de l’economia de mercat. El capitalisme ha arrelat tant dins la societat occidental que pareix ja una raó de ser inqüestionable. No obstant, el capitalisme s’ha de reformar de vell nou i no pareix que hi hagi ni la iniciativa ni la voluntat de fer-ho. El gran problema és la unió de la gestió econòmica capitalista i l’estructura política actual: els més forts dominen el país en tots els sentits, des de la política i l’economia.

Es per això que les manifestacions s’encaren a aquestes dues bandes a la política i concretament a la violació de la democràcia per part dels polítics i del poble, i a la situació del capitalisme.

El catalitzador, però, han estat les retallades que ha fet el Govern a tot el País i concretament les de sanitat i les ajudes socials. Des de fa anys tothom sap que les coses no es feien així com tocaven, i a més la gent ho justificava. Passejant pel carrer podies escoltar perfectament: “aquest ha anar viu(referint-se a un polític), se n’ha duit tot el que ha pogut” i l’altre contestava a mode de reflexió justificada i sense poder-lo refutar: “ i tu no ho haguessis fet?” La realitat en pocs anys ha millorat un poc pel que fa la visió del poble, ara si algun polític està imputat en algun cas de corrupció ja se’l miren com un delinqüent, com un lladre. Des d’aquest punt de vista hi ha una consciència d’unió.

Tornant en el tema catalitzador, la profunda crisi econòmica que viu el País, i que li queda per viure; el creixent nombre d’aturats i les enormes en retallades han espantat molt a la gent. He d’afegir que gran culpa la tenen els bancs. Però aquestes retallades de pressuposts han estat puntuals a uns ministeris molt concrets: sanitat i serveis socials, i evidentment el d’economia. La gent té por de morir, i són els ministeris més “personals” per així dir-ho, i a més el ministeri transversal que ens condiciona moltes activitats que realitzam que és el d’economia. Abans d’aquests ministeris també s’han reduït els de cultura, els d’educació, els de joventut, etc. i ningú ha dit res, només els quatre afectats... I la gent en canvi, molta gent ni ho sabia, podríem dir que a la gent no li importa, no li preocupa. Val a dir que al meu poble, per exemple, es destina més pressupost a festes que joventut i a cultura. No dic que no s’hagin de fer festes, però entre poc i massa...

Molts relacionen les manifestacions amb les que s’han realitzat als països àrabs. La relació és pròxima però no la categoritzaria com de tal importància, com les manifestacions àrabs. Les manifestacions àrabs demanen un canvi, molt més necessari i personal, demanen llibertat, demanen expressió, demanen vitalitat, demanen la democràcia. No obstant és evident que els objectius comuns són el canvi cap al benestar personal i social. El canal de connexió

i organització en ambdues manifestacions ha estat la xarxa d’internet, les noves tecnologies. Vaig poder llegir en un diari: “para acabar con la revolución tenemos que parar la tecnología 3G” És evident que la connexió a internet i sobretot de les xarxes socials, han ajudat a la convocatòria d’aquesta multitud de gent.

L’aire que es pot respirar a les diferents manifestacions que es troben acampades a diferents indrets del País, és el de tranquil·litat, no-violència, i de respecte. Des de les diferents organitzadors es recorda contínuament aquests punt, i la veritat que s’està duent a terme, la policia no ha intervingut en cap cas. A les 21h. la gent arranca a pegar cop a cassoles en motiu de fer-se ressò, de fer-se notar que la voluntat és comuna. El so percudit i metàlic simbolitza un canvi insistent, el so estrident i sec és la metàfora del que es demana: un canvi ja!

La unió de totes les persones independentment de les ideologies és un fet admirable i molt respectable. Però al moviment hi manca unitat objectiva. Cada vespre es convoquen assemblees multitudinària on la gent opina i mostra la seva postura per completar un llistat de canvis possibles per aconseguir una bona realitat. Però les propostes electrificades per alguns megàfons són propostes, pentura, un poc utòpiques que se’n van dispars de la

realitat, i són aplaudides pels assistents. La solució no es troba en els canvis dels sistema, simplement, sinó els canvis han de ser personals, individuals per transformar-los en col·lectius, el canvi social que tothom desitja.

Aquests canvis, vaig sentir a un dels organitzadors ahir capvespre: “la política és una filosofia, és una ètica i ningú s’ha de beneficiar d’aquesta. Els polítics no haurien de cobrar, haurien de treballar a la política al servei de la gent sense un benefici econòmic. I més

als pobles...” El missatge que transmet està, sens dubte, poc argumentat. Qui és la persona que treballa vuit hores diàries sense cobrar... És impossible aquest model. A més he d’afegir que la feina del polític desgasta moltíssim a la persona, i molt. He d’aclarir que de polítics n’hi ha de moltes castes, evidentment me referesc al polític compromès i atent, sense imputacions en cap tipus de delicte.

El degenerador, i el transformador de les visions de la gent, és l’opinió pública. No s’hauria de fer cas del que diu la televisió, la ràdio, i els diaris, com una sola informació objectiva. Cadascú ha de ser el propi periodista de la seva pròpia realitat, i posicionar-se de la seva pròpia crítica, no de la crítica de la crítica.

I ja per acabar, el canvi amb esforç és possible. La realitat és la que és i tenim l’oportunitat de canviar-la. El 22 de maig ha de ser un dia d’expressió de la nostra voluntat. Com hem pogut comprovar la realitat no és amb els grans, hem d’obrir les portes als petits!

Medita i canvia la realitat!

A quin cap cap el què hi cap dins aquest cap??

Doncs no sé, la veritat que la situació és fa mal de definir: n’hi ha que fan aeroports per fer-li exposicions, visites guiades, visites sense guiar..., però i els avions? És igual, ja s’han fet la foto... “Si voleu els avions, a la pròxima legislatura...” I realment, a la pròxima vos faig un After dins el pseudoaeroport i vos pos un hospital... Però per què voleu metges? el que importa és tenir un edifici que posi Hospital Camps(basta i sobra), i una fantàstica fotografia a la portada de la premsa nacional: “El millor hospital del món acaba d’obrir les portes”. Importantíssim titular, però on són els metges, on són els infermers, on és el material sanitari..? Què hem d’esperar a una altra legislatura?? Ara ja tenim un after, un aeroport i un hospital, què falta? Qualque llumbrera diu: “i si feim un centre d’oci: sales de cinema, un macdonalds, un tenda d’animals exòtics, una font hortera, i un restaurant xinès que cervesqui cerveses i “pinxos”...”

La situació que pareix tret del surrealisme més extrem és la realitat de cada dia, en aquest cas, està centrat a València i a Mallorca, però passa arreu del món. La gent no ho qüestiona, ho veu una cosa molt normal, és així i punt: no hi ha avions? No passa res, ja arribaran... I s’enrrecord de l’aeroport, i de l’hospital després de les eleccions... Perquè continuen governant els mateixos partits, i a més el partit que governava després d’una patètica gestió ha tornat a governar, no amb menys escons, sinó amb més, és per indignar-se i dir a la gent que si realment s’estima i estima el que té...

I és a més que molt polítics que governen estan imputats amb casos de corrupció: es passen més temps als jutjats que a la sala de plens... Però això no és ben bé el problema, el problema és que la gent acaba votant els mateixos partit, corruptes! I ara el “kit” de la qüestió: per què surten exclòs de tot deprés del judici? Aquesta resposta m’agradaria que la contestàs algú... Si una cosa me crida l'atenció és com un polític corrupte pot sortir de casa amb el cap ben alt!

Mentre uns es dediquen a destruir l’entorn sense aturar i menyspreant el tresor territorial de cada indret de les seves terres, uns es dediquen a destruir la cultura! Una llengua amb identitat, quin “càncer” és el pitjor que li pot passar al govern, s’ha d’eliminar, una gran i unida, una llengua que ens representi a tots, i una merda! Com volen fer una llengua que representi un país, políticament sí que poden, però la política està volant els nostres caps, i el que ens uneix és la unió nacional, el sentit de nació, l’orgull, l’esperança de saber d’on som i d’estimar el que som i el que tenim, una persona amb seny, basta amb dos dits de seny sap que això s’ha de respectar, i encara no entenc com hi ha gent que pensa així!

Estimam el que tenim, és la nostra riquesa real!

Ja està bé de escuts blaus amb Ps i una cella en forma d’au, ja està bé de manetes amb floretes, ja està bé de fetxetes i creus, mentre aquests no respectin el que tenim... Ara tocam una dedicació per part de tots. Enhorabona a tots els qui estimam el que és nostre, sigui del color que sigui, perquè de bons n’hi ha per tot!