Dels radis als aguts, dels colors a la vida.

És dematí, li és absolutament igual. És capvespre, li és absolutament igual. És vespre, li és absolutament igual. Li és igual l’hora que sigui, per a ell el rellotge no és important, per a ell el rellotge no existeix. Ara ja era major i de fa uns anys va perdre les ganes de viure, després de la mort de la meva padrina. Ja diuen que la convivència unifica els organismes... El meu padrí que des de molt jove treballà, per donar pa als seus fills, a feines feixugues, entre elles la mina, a treure marès, al camp... Feines que el feren fort, i força que conservà fins els darrers dies. Una persona nerviosa i impulsiva feien d’ell un personatge característic, callat i molt seu, orgullós de la seva feina i dels seus fills. 

De jove, treballant fent pous li pegaren dos infarts que el van deixar mal parat, però que mica en mica es va anar recuperant, però mai pogué recuperar una vitalitat excepcional.

Per entretenir-se es va muntar un hortet a prop de casa, on hi sembrava tomàtigues, pebres, a part de molts arbres fruiters. M’enrecord que sempre xerrava de les figues i dels gínjols de l’hortet, que a la família deiem el solar. 

Anava a munt i avall amb una bicicleta, que ell anomenava la màquina. Era de color vermell, amb el quadre de passeig, els mànecs i el seient de color blanc que amb els temps van adaptar-se a un coloret més marronet. A més va fer unes modificacions a la bicicleta, que quan era més petit me cridaven especialment l’atenció. A prop del fre dret va situar una palanqueta que accionava un pal que roassava els radis de la roda de davant i amb el moviment de la roda aconseguia pegar a una campaneta, i d’aquesta manera accionava el timbre. Anava al bar a fer un beures, a xerrar amb els amics, i sempre amb la pipa, a la boca o a les mans que preparava per posar-se-la a la boca, li va costar acostumar-se a deixar el mal vici. De fet record anar a casa dels padrins i sentir la padrina, quan era viva, renyar-lo per fumar, ella odiava l’olor del tabac. 

M’enrecord de molts diumenges anar a casa dels padrins, i pujar a dalt on hi tenien una terrasseta cobert, amb una camilla al centre i a la dreta una llar de foc amb un fogonet, on els diumnges cuinaven allà. A la camilla hi havia una caixeta on el padrí guardava totes les eines pel manteniment de la pipa. Cada diumenge la meva padrina deia, vaig a remanar l’olla, i el meu padrí s’aixecava i deia ja hi vaig jo! Jo convençut anava amb ell i també venia el meu germà, i mos deia: “Ara no digueu res a sa Padrina, que si no me renyarà” Agafava la pipa el tabac i just remanava l’olla i posava la pipa en marxa. Quan baixava ja sentíem la padrina: “ara aquest home meu, ja ha fumat”. El padrí deia que no però escampava una olor a tabac...

Amb el pas del temps el meu padrí va anar veient perdre amics, companys de feina, però la mort més dolorosa va ser la de la meva padrina. A partir d’aquell moment la seva vida canvià, i a poc a poc va anar perdent la capacitat d’enrecordar-se de les coses, no obstant mai va oblidar un rostre de la seva família, sempre reconeixia a tothom. 

Avui li hem donat l’adéu al seu mal viure, i ell cansat i fatigat ha acceptat a fugir. És un dels dies que els colors envers d’alegria transmeten tristor. 

Gràcies padrí i padrina.

Bit, petit gran problema.

Què petit és un bit! Hom pot pensar, clar estar que no és, a priori, una cosa palpable i, a més que no ocupa espai. Però què passa quan són milions i milions, directament palpable pentura no, però ocupa un espai determinat, dins discs durs, o servidors (supòs que un informàtic corregiria la meva expressió, per favor feis-ho). Aquest servidors ocupen lloc, un espai físic... Perquè la informació tot i ser digital, i que paresqui que voli per una xarxa mundial, en realitat aquesta informació s’emmagatzema dins sales i sales de contenidors que recopilen contínuament la nostra informació: correus, xarxes socials, vídeos, documents, tràmits... Infinitat d’informació que pareix que creix a ritmes estratosfèrics, i cada vegada la societat, i els individus en són més dependents d’ella. Som tan dependents d’ella que la necessitam per fer tràmits administratius, per comunicar-nos (pot ser interessant parlar-ne en una altra entrada al bloc), i moltes altres coses que fa anys que no n’havíem xerrat mai i ara no podem estar sense xerrar-ne.

Hi ha una filosofia científico-tecnològica estratament lligada a una forta filosofia capitalista, tant que són deslligables. Per posar un exemple de la relació d’economia i tecnologia, podem posar l’obsolescència programada: el que és complicat no és inventar aparells bons i que durin, el que és complicat és crear aparells que durin poc. D’aquesta manera s’assegura la roda de consum capitalista. És més, hi ha un tractat internacional que les bombetes convencional no poden durar més de 1000 hores. Si alguna empresa fa una bombeta que duri més del que està acordat és penalitzat o boicotejat al mercat.

El capitalisme, sense entrar-hi molt profundament, defensa i fa creure que el món és infinit, que tot és estable, i tota riquesa és repartida que s’obté de la producció és repartida eficaç i equitativament entre els treballadors, els empresaris, i els consumidors amb el producte o servei. Aquesta filosofia de que tot és infinit i estable es trasllada quan parlam de tecnologies de la informació. Enviau correus electrònics, que tothom tengui xarxa social, que tothom tengui control del seu compte del banc, que tothom pugui xatejar amb el seu germà que està a l’altra paret, que tothom pengi vídeos, que tothom visqui comunitàriament, això sí es mantenen les categories socials, el nivell adquisitiu...

Però que passa, si falla el sistema? Aparentment res, que ha de passar?(Ironia absoluta). 

Doncs un exemple el trobam a les conegudes BlackBerry on els servidors han tengut un error de funcionament, segons versions oficial. I no serà, que els servidors hagin petat a causa de la quantitat d’informació que s’arriba a manipular durant el dia: xats, correus...? 

Crec que això pot ser un fet que ens plantegem el sistema. Què passaria si rebenten els servidors de Google, de Youtube, seria una mena d’apocalipsi, on l’ésser descobriria noves sensacions després d’un gran pas d’indignació per la falta de serveis com internauta posseeix. És més moltes empreses anirien a la fallida i molta informació quedaria dissolta a un pou sense fons, i seria una tasca, si més no, complicada de compondre. Moltes persones a més es veurien sotmesos dins un tarannà nihilista, després d’una forta influència informàtica.

No és per ser catastrofista, però pot passar. Jo m’he imprès dues receptes i un parell de feines que vaig fer, per si un cas passa, i els tenc guardats dins una carpeta de color blau-lila, les típiques, amb l’elàstic blanc i blau.

Interrogants, ignorants.

I si tot està pensat? I si sense adonar-nos programam el que ha de passar? Qui no s’ha demanat això moltes vegades? Si ens vestim de determinada manera per atreure a certes persones o col·lectius? O si ens posam determinada roba interior per sentir-nos diferents? Que fa que ens trobem pel carrer? Què determina això? Qui ho determina? O és simplement un tot que passa, espontani? És un tot que succeeix així com vol? Qui va inventar les receptes? O la pasta brisa? O les coques de verdura? O el trempó? Va ser tot així espontani, o va estar reflexionant anys? O qui va ser el dissenyador del nus de les sabates, el típic? O qui s’inventà les avarques? O qui va donar la primera besada? O qui va inventar la postura de seure? O qui va inventar els coberts, i per què es diuen així? Hagués pensat el mateix Immanuel Kant si hagués escrit les seves obres amb ordinador portàtil? L’Església seria així com és si en Tomàs d’Aquino hagués tengut twitter o facebook? I si en Nietzsche hagués tengut carnet de cotxe? Que passaria si en un moment donat tot el món li pega per estimar-se? Què passaria si per un moment el Món s’oblida de l’economia, de la feina, de tot, per dedicar-se a pensar i aproximar-se a les persones? I si eliminam els estrats? I si jugam a ser nins sense preocupar-nos de l’esdevenir? O si poguéssim estimar a moltes persones? Qui va ser el primer que va posar taula? O qui es va inventar la baguette? Què passaria si de cop i volta el món pensàs diferent del que estava pensant fins ara? I per què el número Pi és tan extens? Per què hi ha gent que creu amb el tarot, o la religió? Què passaria si els candidats dels dos grans partits de les eleccions estatals mantinguessin relacions sexuals a un debat a la televisió pública? Per què són tres reis mags i no milions, si havien de repartir tants regals? Per què el dolç són postres i els salats son primers o segons? I perquè no acabar amb salat envers de dolç? Per què som els únics animals que tenim raó, i no l’utilitzam? Per què anam vestits? Per què ens costa tant reconèixer els errors? Què passaria si de sobte un grup de naus extraterrestres absorbeixen tot l’aigua del planeta, i ens la donassin en forma de pluja dia rera dia? Què passaria si de cop i volta les institucions es converteixen amb clubs d’”alterne”, discoteques i salons de ball de saló per a la tercera edat? Què passaria si tots ens agradàs menjar brou de pedres? I si ens lleven les teles, les ràdios, els ordinadors? Com viuríem si no tenguéssim ulls, o nas, o orelles? I si l’agua de l’aixeta fes gust a botifarró? O a maduixa? Quin encant tendria Mallorca si no fos una illa, o Menorca? O Egipte si no tingués piràmides? Què passaria si no felicitàssim els nostres amics, familiars per una cosa que sabem que han fet bé? I si ho sabem perquè no ho feim? Que serien de les universitat si no fossin majoritàriament joves?

En veritat de la realitat són preguntes aparentment absurdes, que si vols pensar-hi detingudament poden ocasionar més que un mal de cap. Coses que donam per fetes, i no ens qüestionam res; i per què fer-ho? I per què mos feim preguntes, si no escoltam les respostes?

[Estau ben convidats a donar-me respostes a les preguntes que m'he fet ;)]