Aquesta és l’Europa democràtica? Aquesta és l’Europa solidària? Aquesta és l’Europa, en si? Doncs pareix que no. Una Europa enfonsada davant la no-reacció a la crisi dels refugiats. L’Europa que no ha estat a l’altura de les circumstàncies en cap dels sentits, i en sentit ampli i amb més pes, en el sentit ètic. Si bé Europa posa facilitats pel moviment intern de persones comunitàries gràcies el tractat Schengen, es veu palès que per les persones de fora cada cop les fronteres són més grans, punxegudes i cruels. Tanmateix, és sabut que la funció latent en aquest sentit no s’atén al moviment de persones, precisament, sinó de grans mercaderies i fluxos econòmics que marquen estrictament el tarannà europeu.
Em preocupa. Em preocupa de veres. On queda la moral? Cal aixecar fronteres per perdre vides? No. Clar està. La crisi dels refugiats és segurament equiparable a l’èxode forçat de la segona Guerra Mundial, no obstant això, entenc que les condicions i les dinàmiques divergeixen molt de l’actualitat. Ara bé, la gestió d’Europa és, si més no, deplorable i vergonyosa. L’única esperança de la integració era la construcció social del refugiat. En tot cas la transgressió del concepte ha estat la pèrdua d’una modificació de significat i simbologia, és a dir, la desubstanciabilitació del concepte refugiat que descarregava tot el magma de significacions o tot l’univers simbòlic de l’immigrant, ara de cop i volta, reforçats pels mitjans de comunicació, la figura del refugiat es carrega de negativitat. La lectura que es desprèn és –com sempre– la d’invasor (amb tot el que comporta ser-ho; esdevé una mena de paràsit social), i a més a més irregular (alleugerament del concepte il·legal). El cercle es reafirma en què la moralitzadora Europa no vol a les persones que es veuen necessitades de deixar-ho tot –o la poca cosa que tenien–, fet que reafirma postures xenòfobes vers els refugiats. Amb tot, una degradada Europa moralment retroalimenta la negativitat de la construcció de l’immigrant, pel que la població europea se li genera una conceptualització de la realitat caòtica, perillosa, i amenaçadora; com si d’una mena de virus estassem parlant.
El refugiat no és més que la continuació del desplaçament per sobreviure, l’ésser humà ha estat milers d’anys nòmada, i no és fins a la generació de la cultura i el simbolisme que aquest es transforma en sedimentari. No obstant això, sempre que l’ésser humà –o qualsevol ésser viu– es troba en perill, aquest té la necessitat de defugir del perill. Els desplaçaments són els mecanismes de subsistència més bàsics que tenim els humans per sobreviure dels perills externs i fins i tot interns. No debades la cultura crea aquest vincle intergrupal, per a protegir-se de tots aquells elements que posen en perill el seu cercle d’obligacions, les seves creences i la seva simbologia. Ara, amb la guerra de cultures, pareix que Europa vol mostrar superioritat alçant fronteres per defugir del perill de l’invasor, i és al meu entendre una postura inadequada en tots els sentits i repercussions.
Cada minut que perdem és un futur que arruïnam, i no és moment de barrar passos ni camins a unes persones que surten d’uns episodis durs de la seva vida, i que han tengut una ruptura abrupte i sobtada del seu univers simbòlic. No s’ha de perdre temps, i cal actuar davant la vergonyosa actitud dels grans d’Europa, la que tracta els refugiats com una mena de mercaderia i de moneda de canvi per a pressionar a Turquia per a expulsar-se aquestes persones que en unes condicions de vides pèssimes, persones de carrer, persones que desenvolupen tasques com la majoria del 99%, han de veure que sortint de l’espiral de mort i de conflicte, es carreguen d’unes condicions deplorables, i com a conciutadà m'avergonyeix, m’indigna.
