Clar no, claríssim. Això no va bé! I no fa falta ser cap llumbrera per adonar-se que el que feim va cap a pitjor. Esteim tots immersos dins un buit que no té fons, els mínims no existeixen, tot de cap a caiguda i les mesures per molt bones que siguin no solvantaran la situació actual per més que vulguin. La realitat és una crisi econòmica d’enormes condicions que ja no afecten només a l’economia sinó, que tot hem volgut que estigui connectat amb ella. Per posar-ne un exemple i de forma metafòrica, l’economia la podem representar com si fos unes estovalles que paren una taula. Els coberts podrien ser les persones, els plats les necessitats, els tassons les activitats no tan necessàries, i les begudes podrien ser els luxes. Per correspondre més a la realitat al cap de la taula hi ha les begudes, després els tassons, després els plats i els coberts es repartirien a la taula. La situació podria ser representada així, al cap contrari de la part de les botelles hi ha un mecanisme que va estirant les estovalles, en el mateix moment que les estovalles es recoeixen van caure en picat els estris que hi ha a la taula, i fan que les persones no puguin gaudir de les necessitats primaries, però en canvi el que darrer cau són els grans luxes, perquè els posseïdors d’aquests tenen unes altres estovalles independents a les que són retirades pel mecanismes. És més part de les estovalles queda en mans d’aquestes persones.
Deixant un poc de banda la metàfora anem a descriure un poc la realitat del capitalisme i el nostre tarannà amb ell. Començaré amb el tarannà, els valors religiosos han estat substituïts i alguns augmentats per la visió econòmica capitalista. Les necessitats productives han anat a costa d’uns per mal gastar la vida d’uns altres, simplement per treure un benefici, que un treballador no es veuria recompensat. El capitalisme sempre es veu representat amb un sentit productiu, però és molt més. És ja una forma de viure, una forma de creure, i fins i tot de sentir. Sentir amb una realitat artificial creant un món paral·lel, per un valor de canvi. S’han creat institucions, formes de viure, i feines, se’ls ha establert un ciència dominada per aquesta filosofia capitalista, aquesta és l’economia, que manipulada i maltractada per les grans empreses, i pels suposats estudiosos de la ciència, han volgut donar una imatge que no li es pròpia. El fet d’anar fundant diferents institucions han fet desenvolupar diferents organismes, acadèmics, i entre altres moltes coses la Borsa. La Borsa és allò més curiós del capitalisme és un joc on no es juga res real, però la gent especula en ella, inverteix, molts viuen d’ella, això és un gran exemple de la realitat inventada que l’hem fet com un pilar important de la societat. És tan important que els països capitalistes i els pseudo no-capitalistes depenen d’ella, és tant la seva dependència que les polítiques poden anar relacionada amb les accions, ja que hi tenen part de l’estat en forma d’accions, en forma imaginària, allò que no es pot veure, ni es pot tocar, simplement nombres i més nombres.
El model, a més, sens planteja com un complex compost per una organització complicada, i molt complexa. Basta mirar quantes carreres realitzen l’assignatura d’economia, i si més no, quantes carreres hi ha de caire econòmomic. D’aquesta manera es reforça aquest argument: es dóna la sensació, o es vol donar la sensació de què tot és més complex del que és.
Segur que molt economistes refutaran el que pens, però l’economia no és més que una filosofia que la gent considera més important quan s’introdueixen les matemàtiques i se combinen més amb ella, com si realment l’objectivitat existís dins ella. La realitat, existeix dins la societat, i un economista, com un sociòleg o un filòsof s’equivocarà, o encertarà amb una veritat que entengui ell com analitzable i aquesta és la societat, un sociòleg amb les interaccions entre individus o grups, un filòsof amb les idees, i un economista es basarà amb les persones i el seu consum.
El capitalisme, a més sens planteja com allò immutable, i que no pot existir cap altra realitat sense ell. Sens presenta el sistema econòmic estretament relacionat amb l’estat del benestar. D’aquesta manera pareix com més evident la necessitat del capitalisme, per a l’estat del benestar. L’estat del benestar com a fons té una bona iniciativa, i he de reconèixer el mèrit, no obstant pens que ens hem acomodat massa, en sentit que no ens esforçam per canviar en res, ni quan les coses van malament. El que no es va tenir en compte en el moment que es crea l’estat del benestar és la forma de gestió, la capacitat de mantenir el sistema sol. I és aquí quan apareixen les mans invisibles i les butxaques plenes per una societat, que sempre s’aspira a ser més rica. Aquesta mala gestió i la tendència de consensuar moltes de les prestacions amb entitats privades han derivat amb la crisi més profunda que està sofrint aquest model, des de fa anys. Amb aquest vincle capitalisme i estat del benestar queda com a més consolidada la visió del capitalisme com l’únic sistema econòmic, i ja podem dir polític que es pot establir.
El capitalisme crea un obsessió per abarcar i tenir, patrimoni i diners que ens crea tal dependència que la vida l’enrevoltam a partir d’això. La necessitat de viure és com la necessitat de tenir diners. Si féssim una enquesta demanant que prefereix un xec amb 4000€ o un any de bona salut, n’estic convençut, i ara encara més, que la gent escolliria els diners. Es prioritza la necessitat econòmica a la salut, això segur, tot i això és un tema que preocupa generalment a la societat. Es demostra molt bé quan s’han començat a retallar en sanitat la gent s’ha encarat davant aquesta mesura, no obstant les retallades universitàries a la societat no li preocupa. El capitalisme i l’estat del benestar han sabut jugar amb el tema de la salut: les empreses farmacèutiques tenien ganàncies a partir de la sanitat pública fent que les receptes en comptes de ser el medicament genèric era el de la marca que posseia tal medicament, fins fa un més això era així, ara el doctor o doctora receptarà el medicament genèric.
En política es veu que després de què es governàs pensant amb el que es guanya econòmicament i no socialment el paquet polític ha explotat, i no pot ser menys. El cas d’una comunitat amb tanta diferència d’economies, van ser un esforç pels països més petits que el van deixar a una mala, profunda i irrecuperable situació econòmica que any rera any han anat a mínims, a sota mínims. Fa uns dies vaig publicar en aquest bloc el text de Good bye Europe!, que explicava un poc el meu punt de vista sobre el tema econòmic que travessa Europa. Aquests darrers dies, me fa pensar que realment serà un adéu Europa, si les coses no canvien.
Les necessitats d’un canvi, al meu entendre, són més que necessaris. Tan de bo tingués jo la fórmula per poder solucionar quin seria el millor sistema econòmic, tampoc estic dient que el comunisme sigui un model acceptable, perquè l’experiència demostra que no va massa bé. No vull ser utòpic, però tots tenim la necessitat que la cosa canvii, menys els controladors capitalistes de les riqueses més grans, que han de caure o han de repartir el que tenen per poder començar una nova era, una nova forma d’interpretar la vida, que no sigui a partir dels diners i de les riqueses. Convendria, per ventura, tornar a l’artesania i a l’agricultura amb molts aspectes.
El canvi, però, l’esperam de dalt, i me sap greu però de dalt no el faran. L’hem de començar des de baix, hem de fer un plantejament consistent hem de creure i hem de voler fer el canvi, els de dalt també són de baix i saben que si tot cau, ells cauen. Hem d’actuar tots, per canviar-ho tot. Demà crec que serà una mostra, ara els grups d’uneixen i s’organitzen de forma més espontània, la vaga d’universitats de demà, serà una gran mostra. Ho va ser el 15-M tot i que s’han intentat donar diferents lectures, però com iniciativa reivindicativa està bé. Però el canvi no és manifestar-se el canvi és més profund.
