Els resultats del 20D a sa Pobla, un breu comentari.

A dos dies després de les eleccions, crec que encara és licit fer comentaris al respecte. No procur ser imparcial, per tant qui avisa no és traïdor. De tant en tant hom es pot permetre escriure per pur plaer d’un tema d’actualitat. N’hi ha que bravegen d’imparcials i acaba sent una oda descarada a la condició política. Dit això m’asseuré a fer quatre comentaris sense polir, sense importar-me massa la reacció, per això estem, per opinar, no?

Una jornada electoral tranquil·la, sense res que sortís de la tònica habitual. Un ambient festiu, gent amunt, gent avall, un “jo vot en aquest col·legi electoral? Cada any me canvien...”, un sobre amunt, un sobre avall, la furgoneta de la residència plena de gent amb sobres del PP –per ordre del director de la residència–, les subratllades dels censos electorals amb portades blaves, que sense cap mena de remordiment marquen, regla i subratllador groc forfi en mà, cada una de les persones que voten en cada una de les taules, etc. Anècdotes a part anem a parlar dels resultats, que són el cap i a la fi l’excusa de l’escrit.

A trets generals podem dir que sa Pobla va tenir una participació força elevada, tot i que va baixar menys d’un punt percentual respecte al 2011 (de 72’6% a 71’9%). Ara bé, així com veim que la participació és igual, cal considerar dos altres percentatges: els vots en blanc i els vots nuls; els quals baixen respecte a les passades eleccions, sobretot el percentatge de vots nuls que passa del 3’3% a 1’9%. Segurament, això vendria explicat per la presa de consciència política –o la gràcia dels nous partits– de persones que fins ara no havien pogut exercir el seu vot (joves o migrants), persones descontentes (generalment aturats de llarga durada que han vist una possible sortida a les forces emergents), persones apolítiques o de fort convenciment polític/ideològic (generalment joves que es prenien les eleccions de broma, o com una reivindicació que el sistema no és l’adequat). Sens dubte, aquestes eleccions han estat una voluntat més responsable que l’activitat anterior del 2011, generat també pel nou ventall ampli que sens dubte ha omplert cromàticament el ventall polític espanyol, després d’un sistema caduc d’un bipartidisme corcat (d’aquí la baixada dels grans partits hegemònics, PP i PSOE).

elaboració pròpia mitjançant les dades del Ministerio del Interior

Anem a la part morbosa de resultats. Els resultats a sa Pobla s’han mantingut en una línia estable. Un poble conservador ha votat partits conservadors, fins aquí res nou. Però cal apuntar a la baixada de vots del PP respecte al 2011, que passa de tenir 3.475 (59’4%) a tenir-ne 2.054 (34’4%). De seguida podem pensar que el vot conservador s’ha distribuït entre les forces conservadores: PP (clarament), PI i Ciudadanos; no obstant això, els vots no arriben ni a la quantia total del PP del 2011. D’aquesta manera afirmaríem que hi ha un descendiment molt lleuger dels conservadorisme pobler, encara que aquest sigui estructural i es manté vigent, això sí, per altres formacions polítiques que es distribueixen el vot. Sens dubte la gran sorpresa fou el Pi, on el candidat era Font que jugava dins camp propi, i els seus resultats no van ser ni molt manco els esperats. Evidentment no podem comparar amb les eleccions de 2011, però sense anar més lluny tenim les eleccions municipals (totalment conscient que és una mala extrapolació) les quals feren 2.000 vots, tot posant de manifest que la coalició PI-IxsP va flotar (Pi la maquinària i l’insuflació econòmica i Independents els votants), i que la figura de Font està desgastada fins al punt de no adquirir ni el mateix nombre de vots que les municipals. Clar està que entra en joc la dinàmica del “vot útil” la qual impulsà a l’elector proFont a votar un partit a tir segur: primerament PP, seguidament Ciudadanos. Pel que fa als socialistes, no ha estat més que una reproducció del que ha passat en l'àmbit d'estat fruit d’un desgast que ve d’enrere, una necessitat imminent de renovació de discurs, i la incorporació de Podemos dins el seu ecosistema polític –del PSOE i una residual Esquerra Unida que ha quedat diluïda en un caràcter més romàntic que pragmàtic de l’elector. El PSOE ha passat de 1.181 a 791 vots, diferència de la qual ha anat molt possiblement a Podemos i fins i tot a –en menor mesura– a Ciudadanos, dels votants més apolítics de la corporació vermella. 

Toca, i amb la cara ben per davant parlar de MÉS. Partit que va tenir la seva pujada històrica a les municipals i autonòmiques, i que amb el seu caràcter rejovenit (d’un cada vegada més poc apreciat PSM) va encativar molts votants per una feina molt ben feta i molt pròxima a la gent. Què ha passat en aquestes eleccions? La resposta és fàcil, i no només és única per MÉS. Encara ara totes les formacions municipals viuen la ressaca electoral de les passades eleccions municipals, fet que no va permetre grans esdeveniments ni grans obres de partit per captar vots. A més a més, la lluita contra Goliat fou complicada, és a dir, la lluita contra la televisió és complexa, quan contínuament es bombardeja a les retines dels homo videns amb el ressorgiment dels nous partits fa complicat que partits autonòmics es facin sentir com voldríem (sobretot Podemos era i ha estat el poal on han vessat els vots progressistes que simpatitzen amb MÉS, però que van fer ús lícit de vot útil a les urnes pobleres). No fa falta dir massa més que aquestes eleccions, almenys a sa Pobla, les ha guanyades Podemos amb 882 vots. Ciutadans els quals tenien unes expectatives molt altes, a sa Pobla i en el conjunt de tot l’estat, ha tengut uns resultats més baixos dels esperats, el que ha acabant imperant el mateix de sempre donant el vot conservador al PP. 

M’havia promès que no m’estendria més d’una pàgina, encara que evidentment me queda molt per dir, però per experiència me n’he adonat que les lectures de més d’una pàgina s’obvien automàticament, i clar està que m’interessa que almenys ho llegeixin tres persones. Res més, ara queda veure que passarà per Madrid i ser pacients a veure que ara comença la part d’estires i amolles, que si no s’aconsegueixen posar d’acord, és ben normal tornar convocar eleccions (encara que en aquest país no ha passat mai). Ara bé potser seria interessant un pacte accidental –per dir-ho així– per a formular elements molt concrets com per exemple la llei electoral o el sistema de votació amb vot electrònic i després convocar novament unes eleccions. Jo ho deix caure des de la meva humil postura de regidor assegut al seu llit amb una bata calentona de color vermell obscur i pensant que hauria d’anar a dormir que sent les 1’17h. de la nit, demà el matí em pesarà. Ah, i a tot això per sorpresa, la d’UPyD...

Sa Pobla i el seu web.

Sí, sa Pobla és un poble de gairebé 13.000 habitants i no té un web funcional. I no és que hagi quedat antiquada donades les circumstàncies 2.0 i 3.0 en les quals gira el món actualment i tots ens hem d’adaptar. A priori, podem dir que la plana web és nova, noveta a estrenar, i sí, va ser el caramel del Partido Popular d’en Biel Serra.

Bé, això fou l'esperada web que tothom volia veure. “Una plana web que engegarà al màxim el comerç local i donarà una forta empenta al poble”, defensaven en Biel i na Margarita Serra (actual nombre 1 del partit conservador). Sí tot això hauria estat bé, però calia afegir més coses que comerç local, no? Això no ho van tenir en compte, això i molt més. Per no tenir en compte no es va tenir en compte ni els comerços que eren el producte estrella del web. Com una mena de “páginas amarillas” o tanca publicitària que cedia l’Ajuntament.

Entesos, malgrat la tendresa del web (escassos mesos), l’estètica recorda al web d’un enginyer agrònom d’imatges predissenyades, que dataria de l’any 1995. És a dir, podríem estar xerrant d’un fòssil tecnològic a l’era dels transatlàntics binaris (i és que ja no estem parlant d’un caduc flash, ni molt menys d’un HTML5). Només d’això ja es pot posar en qüestió la feina de l’antic consistori amb el web. Emperò, cal afegir més coses, si anam al web de l’Ajuntament de sa Pobla amb qualsevol dispositiu mòbil, podem veure que no està adaptat. Què vol dir que no està adaptat? Doncs que ja li pots picar, fer la pinça inversa a manera de lupa que no s’amplia ni un miserable mil·límetre. Això avui en dia no només és un autèntic error, sinó que el magnànim cercador d’Internet Google discrimina els webs que no estan adaptats per a tots els dispositius, tot restant presència a les primeres línies de cerca. Cal afegir que la interfície interna d’edició es troba extremadament mancada i dóna molt poc ventall d’edició, només podent afegir l’agenda, notícies, contractes, ofertes i bans. Des del meu entendre, veig que el pacte hauria d’estar penjant, però de totes les opcions que trobam per afegir no n’hi ha cap que s’adapti a la natura pròpia del pacte. A més a més, cal afegir un poc més a la totalitat de l’assumpte. Resulta que el preu del web ha estat de 13.000€ que s’ha pagat en dues fases (sí, ja estan pagades, i el web no està acabat, o no com hauria). A tot això l’Ajuntament paga 84€ mensuals en concepte de hosting i pujada de documents.

Decebut de tal desastre, des de la primera setmana que hi estic treballant. És ara responsabilitat meva i he de lluitar perquè el web estigui a la talla de l’actualitat. Vaig posar-me en contacte amb l’empresa que va fer el web, els quals em van explicar que ells només s’atenien a uns escassos ordres dels antics membres del consistori, que a parer seu va ser el web que volien que fos. Després de negociar el web i haver presentat una proposta de disseny, el cap de l’empresa hi va veure potencial i va decidir treballar-hi, tot baixant els seus honoraris. A la vegada i a mode d’austeritat des de la meva vocació autodidacta del disseny m’estic encarregant de la interfície del web. Que esper poder-vos presentar, que vos agradi, i sobretot que sigui pràctica i accessible.

Recuperem el que és nostre, el poble!

En la nova era política, o més concretament en la reestructuració de la política actual s’han desenvolupat nous puntals i fites que hom ha de tenir present dins el tarannà polític que desenvolupa. No obstant això, el tarannà polític no és solament dels polítics, sinó de totes les persones que conformen la xarxa social, des del polític de primera línia fins a l’apolític declarat. Aquests puntals i fites sorgeixen de temps enrere des de partits de tendència progressista (o de sentit comú) i s’expandeixen a partir del 15M, amb l’ajuda de les xarxes socials i les noves tecnologies s’expandeix un missatge clar: “el sistema està corromput, hem d’actuar”. És clar que als partits més grans (PSOE, PP, CiU...) no van valorar positivament aquest moviment que sorgeix en gran part de les bases i a poc a poc comencen a ser sostinguts per persones i acadèmics de renom, ja que veien que trontollava la seva estructura, i el que és pitjor la seva política, o més concretament la seva manera de fer política. Amb aquest suport de persones de renom i acadèmics s’expandeixen grans idees de gran cabuda social, que fins ara havien quedat reservades a les bases ideològiques de qualsevol partit d'esquerres, en aquell temps, minoritari. Des d’aquell moviment es convida a posar en qüestió el nostre entorn social, i a posar al punt de mira accions i a polítics que fins ara s’havien rigut a cara alta de nosaltres i del sistema, és més, encara s’enriuen i fan el que volen a la seva imatge i semblança. Lamentable, si més no.

Idees, projectes i iniciatives que posen a l’alça el bé comú, la societat i retornen el poder a les bases. Posen a l’aguait problemàtiques de la societat que fins ara eren tabú, i que no es podia ni qüestionar el més mínim, cap tipus d’engranatge que mou la gran maquinària de la corrupció, la prevaricació, els negocis, les amenaces, l’odi, el poder... Res no podia (i encara ara) ser qüestionat, posat en qüestió, o simplement refutat, o directament odiat. La irrupció de les idees que conglomerà el 15M entre altres aixecaments socials feren que no hi hagués cap partit (d’etiqueta esquerrana) es presentàs sense una lluita per la transparència, llibertat d’expressió, reunió i manifestació; pel feminisme, per uns serveis dignes i de qualitat (escola i sanitat sobretot), desnonaments... I sobretot per una lluita clara i ferma: “el poble té poder, i ho vol recuperar. Volem la vertadera democràcia”. Llavors els canals participatius que s’havien desenvolupat des de les bases han de ser adaptats per les institucions. Canals que a priori moltes institucions ja tenien com a àrees, o més ben dit com etiquetes; és a dir, moltes institucions des de temps enrere havien incorporat dins les seves àrees la participació ciutadana, emperò aquesta àrea mai ha exercit com a tal. No és més que l’etiqueta d’un envàs o d’un producte erroni, que quan es destapa no té res a veure. En el meu cas, i sent regidor de Participació ciutadana a l’Ajuntament de sa Pobla, m’he “trobat” un element curiós. I dic m’he trobat entre cometes perquè en realitat el meu antecessor me va deixar un arxivador A-Z, on el llom posava PARTICIPACIÓ CIUTADANA (amb la seva corresponent tipografia Times New Roman, majúscula i negreta) amb un plàstic, evidentment buit. És a dir, Participació ciutadana de carpeta i buida de contingut (metafòricament i literalment), que no ha estat mai una àrea de primer ordre sinó una extensió de l’àrea de festes i servia com una mena de bifurcació pressupostària per reforçar la partida de festes i saraus, prostituint (perdonau l’expressió, però crec que és el terme que millor ho defineix) el que realment és i ha de ser la participació ciutadana. El que és més curiós, és que en cap moment (des de temps immemorials) s’ha plantejat si aquesta àrea havia de ser una altra cosa, o s’havia de suprimir i destinar la partida directament a festes. Xerr només de naturaleses pressupostàries perquè en realitat no tendria cap sentit ni xerrar de projectes ni plans de futur de l'àrea. No es va plantejar en cap moment si s’havia de fer alguna consulta el poble, s’havia d’organitzar alguna assemblea, pressuposts participatius, comissions de festes... Coses que el meu entendre són condició sine qua non d’una política actual, sigui quin sigui el poble, ciutat, o país...

Per explicar breument el que entenc com a participació ciutadana i el que aplicaré dins la meva tasca política, és l'espai on la ciutadania independentment de l'edat (encara que per segons quines participacions tendrà un mínim), el sexe o el gènere, el lloc de procedència (evidentment la participació ciutadana es desenvoluparà amb les persones que viuen al poble), la ideologia política, el nivell econòmic, la classe social... Llavors la participació és aquell canal plural, públic, i democràtic que la institució de referència té perquè la ciutadania que representa pugui dir la seva, i faci del seu poder l'eina combativa d'expansió de suggeriments, iniciatives, voluntats, queixes i consultes a la institució o polítics que la componen per complir amb els pilars bàsics, no només de participació pròpiament dit, sinó de transparència i sobretot de democràcia. És el retornament a la ciutadania de la via decisiva i expressiva inherent a la democràcia que des de sempre i fins ara havia quedat reduïda a un canal unidireccional, de la institució cap a la ciutadania. És la voluntat de fer sentir la veu i fer més accessible la institució. Ha de ser propera i preocupada per la societat, ha de ser la institució (almenys en l'àmbit local) que vetlli per crear aquests canals i mantenir-los vius; fins al punt que aquests canals es mantenguin sols i s'autoorganitzin per protagonitzar un avenç democràtic i defugir de la idea de la filosofia política clàssica aristotèlica i platònica (entre d'altres) que només uns poden comandar, tenir el poder o saber fer política.

Entre totes hem de defensar aquell poder que és nostre, hem de fer política sempre, i no cada quatre anys; ja està bé que se’n riguin de nosaltres, ja està bé que hàgim de viure de genolls. Participem, i ho hem de fer possible; hem de fer el poble per i amb nosaltres. Me compromet a fer-ho, o almenys a dedicar tot el que estigui al meu abast per fer-ho.

L’espurna del canvi encén la flama de la revolució

Després d’anys i anys reclamant el que és nostre, el que voldríem que fós nostre, i el que era nostre, pareix que hem de viure condemnats a recordar el que érem, i el que és nostre hem de pregar que no ens ho rebatin. La mirada curta d’uns pocs veuen en si mateixos la font d’enriquiment del que és de tots. Encara que no és només això, nosaltres hem de viure als seus peus, a les seves urpes i aguantar perquè pareix ser la realitat única i possible que podem disposar, com ciutadans, com a persones. No hem d’oblidar que la nostra condició sine qua non és la de ser humans, i no la de ciutadans reprimits –que és amb el que ens estan convertint.

El desgastament social, polític i econòmic ha creat entre nosaltres una fisura cada cop més gran entre els que tenen i els que no tenen. Un problema que carreguen damunt les persones i en si és problema dels de dalt, la qual tasca és la de gestionar a partir de la política una societat JUSTA, EQUITATIVA i EQUILIBRADA. La reducció de la disparietat Gini seria de les mesures que al nostre país ha de protegir, i recuperar. No només hem de recuperar els espais econòmics, sinó tots aquells espais que ens han privatitzat, són privatius a la nostra entrada. Ens priven l’entrada perquè uns quants gaudeixin del que és de tots.

No és normal que a la nostra costa la farceixin de formigó i bloquets, no és normal. No és normal, que la nostra vida sigui per fer feina, per tenir els ulls posats en els diners. No és normal que els llibres siguin cars, que els canals de televisió siguin pura merda. No és normal que a les nostres aules hi trobem 40 infants, que els centres educatius tenguin tantes mancances de personal i infraestructures. No és normal, que la nostra Illa(es) no tengui una connexió amb un transport públic ben planificat, i que tot el sistema estigui pensat pel cotxe, el nostre poble està pensat pel cotxe i no per les persones. No és normal que hom faci feina i el vegin com un nombre o una despesa, i no com una persona que treballa per mantenir-se (en els millors dels casos) o per subsistir (en els pitjors dels casos, cuidant una família i pagant una hipoteca que l’ofega). No és normal, que no vegem l’altre com un més, i el vegem com una amenaça. No és normal...

Encara que no sigui normal, ens fan creure que no hi ha altre raó de ser. Segurament no som la flama de la la revolució, però dins cada un de nosaltres hi ha l’espurna que l’encén. Ens hem d’aixecar, i dir que això NO és normal, i que ja està bé de tanta història repressiva, de tanta poca consideració pels qui fan feina per construir el seu entorn, per cuidar-lo, per respectar-lo. Hem de tombar les grans masses homogeneïtzadores de la realitat política, i hem de començar a pensar i obrir els ulls per dir: que no és el que volem, que no ens venguin amb històries de si generaran més llocs de treball (val d’acord, a quin preu? Si no te bastava els anys de feina ara uns quants més, ara ja te podem treure dit, ara ja no ets productiu, ja no ets útil... a fora). Hem de voler ser l’espurna encesa, som i serem canvi.

De l’ontologia política a la política de poble.

Quan hom pensa en què significa política li ve al cap tot un seguit de conceptes que no esdevenen estrictament del terme. No obstant, les aptituds i actituts d’uns miserables han impregnat de merda la política que en si és el triomf social del poble. La política no és el que fan els polítics o polítiques, s’entén (o vull entendre) com a política tot aquell espai dialèctic que atenent a un problema o una situació es mira de trobar una solució, des del meu entendre des de la base, que generi resposta amb una perspectiva holísitica i beneficia primer de tot els que més ho necessiten, i segon al màxim de persones del col·lectiu.

La política obscurida del poble ha desencadenat una mena de joc de cadiretes i interncanvis de gairebé qualsevol tipus (des d’econòmics fins el més mínim acte o insinuació sexual). Una política hipòcrita i ignorant donen importància a una bona cara i postureig i no pas a un projecte polític sólid. És igual quin sigui el pilar de defensa o la línia argumental d’una ideologia sòlida, és més important anar a un acte a posar bona cara, saludar a algú desconegut, que apostar per un programa que es centri amb el poble, i crear d’una vegada per totes ideologia. 

Potser tot el que dic és absurd, i realment la ideologia ja està creada. Una ideologia de la cadireta, del “canvi no és possible”, la de “sabeu que sou d’utòpics”, la de “no fareu res”, la de pensar que res nou és possible, la de pensar que ningú és important i hom acaba sent un nombre sobre una targeta de plàstic o d’un color damunt una gràfica, o un més o un menys d’uns nombres que volen segons la força política que els nomena. Emperò, els nombres són nombres, les persones són persones. El teatre és el teatre i la vida real és la vida real. He dit!