De la política al sistema educatiu

I ara que més? Què més hem de veure? Què més hem de patir?

              Quin panorama tenim muntat, ni les millora obres de teatre creen un panorama tan esperpèntic que l'actual. Si el mateix Valle-Inclán, veiés el que està passant segurament no hagués creat part de les seves obres. O almenys no hagués hagut de recórrer a l'esperpent, sinó s’hauria limitat a descriure el que passava. Això és el que fan els diaris actualment: segueixen la trajectòria de l’esperpent. La putada és que l'actualitat no està deformada per uns miralls concaus i convexos (tal com s’explica metafòricament l'esperpent), ni miralls ni esperpent. Això és la realitat (en sentit trivial).

              Si ara em diuen que en Gargamel i l'Inspector Gadget han muntat un partit politic de coalició per fer front al partit de Son Goku i de l'Arale, doncs crec que m'ho arribaria a creure. Si és que el tarannà del nostre dia a dia és semblant, faig un breu recordator a diferents exemples polítics de la nostra vida (partint de sa Pobla i arribam a l’estat espanyol): una regidora del Partido Popular es nega a sortir d'un PAC, quan el personal sanitari havia d'atendre una urgència (fos o no urgent), al·legant que ella era la regidora de salut i que se l'havia d'atendre (pentura no paraules textuals però sí que per aquí anaven les seves paraules). Consellers que van a practicar submarinisme i a menjar llagosta i Moët a Cabrera amb doblers públics, i justifiquen dient: “Estàvem gravant un vídeo educatiu. Nosaltres no sabíem que hi hauria llagosta”. Consellers que se'n van de caça major i orgullosos de posar-se els testicles d'un cérvol damunt el cap, diuen que ho tornarien a fer com un bon home espanyol. Presidents que els importa una merda la tasca de mantenir una llengua que des de temps enrere, ha hagut de passar i suportar: dictadures i monarquies. Els padrins els han mantingut vives, els nostres pares en la transmeten i nosaltres hem de seguir amb aquesta tasca. Ministres d’”educació” proposen solucions “innovadores” d’un sistema educatiu obsolet poc equitatiu i eficient: els infants aprenen poc i malament; i no és per falta de professionals, sinó per solucions legislatives que marquen i mantenen la vomitiva situació cap a pitjor. Manquen professors, i aportacions econòmiques als centres escolars, i el ministeri retalla en educació... On s’ha vist mai? A Finlàndia durant una forta crisi econòmica cap als anys 70 va invertir encara més en educació, el resultat ha estat un dels millors països amb més professionals.

              Però això ja no és la única problemàtica que arrossega el sistema educatiu. Segons el Ministre Wert: “L’educació a Catalunya adoctrina als infants”. Doncs que vols que te digui, senyor Wert, clar que ho fa; com ho ha fet i seguirà fent. Emperò, és una cosa normal, igual que cada família ho fa, igual que qualsevol grup esportiu o cultural ho fa, tant de forma conscient com inconscient. L’alumne aprèn del mestre, de la mare, del pare, dels amics... I si té sort de més gran pren consciència del que ha après i desmunta les mentides, i reconstrueix coses que necessita. No obstant, i aquí vull arribar, dic  “si té sort” perquè el sistema educatiu actual no deixa prendre consciència de res. L’alumne escolta, copia, “empolla” i vomita. Es valora el que ha vomitat, i té una nota. Qui sap que el que ha après és veritat, o no està esbiaixat... Encara pitjor, no té les eines ni l’espai per pensar-ho ni adonar-se inclòs, per poder discutir el que li diuen, per poder qüestionar-ho. Això és el que vol el sistema: fer-nos callar. Fer de nosaltres i dels més petits capses buides, masses acomodades, conformistes, integrats...

              Vet aquí la voluntat del sistema educatiu (i el GRAN problema des de la meva òptica): fer-nos massa, com diria Nietzsche “nihilistes passius”: sense ànims de reacció, de pensament, de crítica, de raonament. Ens volen atordir. Les marques i les grans empreses transnacionals tenen més pes que uns individus crítics. Els individus han de ser plans i han de ser flexibles per a les grans i mitjanes empres, i algunes de petites. En aquesta recent reforma educativa, això són els fins que segueixen: fer-nos éssers per treballar, ni pensar ni criticar, ser flexible i estar format. És tan trist que en el primer esborrany de la LOMCE es començava (posteriorment es va canviar situant-lo al cinquè paràgraf):

“La educación es el motor que promueve el bienestar de un país; el nivel educativo de los ciudadanos determina su capacidad de competir con éxito en el ámbito el panorama internacional y de afrontar los desafíos que se planteen en el futuro. Mejorar el nivel de los ciudadanos en el ámbito educativo supone abrirles las puertas a puestos de trabajo de alta cualificación, lo que representa una apuesta por el crecimiento económico y por un futuro mejor.”

              Més massa capitalista, no? Però això no acaba així. El senyor Wert dóna importància a l’assignatura de religió, com a bon conservador. Què hi ha més de massa que la religió? Poca cosa més. Religió com una assignatura en els col·legis, no és això una forma de adoctrinar? No haurien de ser totes les escoles iguals que TOTS els edificis municipals laics? Sé que Espanya és un país aconfessional, és a dir, que no té cap religió oficial. Si és aquest el cas: o haurien de introduir tots els referents religiosos del país a tots els edificis, escoles inclòs, o no posar-ne cap (que crec que és el més net). Tot i que per no tenir cap religió oficial, bé que “es fan joquets església catòlica i govern (de PP i PSOE. Encara que segurament altres partits també anirien ben agafadets de la mà...).

              I la darrera coseta que volia comentar, per no estendre’m més, és la simpatia que té Wert amb les escoles on es separen nins i nines, i on els pensa recolzar. Això a mi no me pareix normal. Ja no li basta amb fer-nos una fastigosa massa de persones atordides, com per encara separar nins i nines. És normal? Així tot va enrere. I per acabar, la mania que tenen aquests conservadors de emprenyar a una persones que tenen una unió cultural digna. S’uneixen amb una llengua i amb una cultura que aplega a moltes persones i aquestes se senten allò que és seu, una llengua que saben que han de mantenir, i que no ens la podran treure. Senyor Wert, Partido Popular, i tots els altres, mentre molts de la nostra generació estem aquí el català no ens l’arrabassa ningú.

Amb ganes d'escriure molt més...

Compra'm, Compra'm, Compra

La filosofia capitalista pretén vendre el producte intensificant unes dinàmiques experimentals úniques. Una compra una experiència. Així ho podem veure a molts establiments, sobretot de roba; tot i que ara s’ha estès en molts àmbits diferents ja sigui perruqueries com altres negocis. Per exemple, tendes de roba com ara Bershka utilitzen la música com a eina. La utilitzen en doble sentit, per una banda la utilitzen per captar la clientela, sobretot jove, i posteriorment perquè la gent surti aviat de la tenda i així controlar d’alguna manera els tempos d’entrada i sortida de la gent. D’aquesta manera tenen una clientela efímera i ràpida que compra i surt, i possiblement torni al local. 

Tendes de roba com ara Hollister és més bé el contrari. Hollister et “trasllada” a un altre indret prop de la mar, i amb un aroma intens de colònia agradable(no és ni molt dolça ni molt fresca). Els únics punts que ressalten dins la tenda són les peces de roba i els treballadors que segueixen un estricte procés de selecció segons la bellesa. Una condició sine qua non per entrar a treballar cara al públic és que s’adaptin als cànons de bellesa establerts per la marca. Ja no importa quina sigui la teva habilitat de parla en públic, o la teva simpatia sinó la condició, com ja he dit, és ser bell o bella. Hollister extremadament obscura i aclaparada utilitza aquestes tècniques per aconseguir dos objectius: primer que la gent surti aviat i compri (d’això s’encarrega la poca i llum, i la bona olor així ja no fa que sigui una experiència desagradable) i segona que la gent torni (per veure els i les treballadores, i la roba, aquesta darrera té un paper més secundari). 

Zara per exemple ha donat un gir Copernicà, d’alguna manera. Mentre que la roba que venen és d’estils i tendències diferents. És tanta la diversitat de les tendes de Zara que cada país té les seves col·leccions i peces de vestir concretes. Els i les treballadores van vestits de forma elegant, molt elegant, fent un contrast real entre el que porten i el que porta la gent quan entra a la tenda. Mentre un o una va vestit/vestida de carrer i va a comprar a Zara, veu que pot anar vestit així com van vestits els treballadors. Perquè és així. Establim que la roba que porten els treballadors d’una tenda de roba és la que venen. Així doncs l’experiència d’entrar a Zara és que podem arribar anar vestit com ells, una espècie de maniquí de carn i ossos, que interpretam que exhibeixen la roba que venen. Zara té una manera diferent de vendre el producte que les dues marques que he citat anteriorment. Ara ja no és marcar els tempos de sortida i d’entrada de forma accelerada, ni que la compra sigui en si un canvi de lloc instantani, ni una experiència en tot els sentits. Ara és més una intensió de mostrar allò que tenen, d’una forma lliure i relaxada. Hi ha molt espai. Els Zaras acostumen a ser molt grans, i lluminosos. D’aquesta manera el client o la clienta no s’estressa, va amb tranquil·litat, i marca els seus ritmes de compra. És tant els efectes positiu d’aquesta forma de venta que és un dels negocis amb més guanys de la indústria tèxtil.

Hi ha exemples infinits per acabar d’enllestir les característiques de cada una de les marques de roba del món, emperò necessitaríem molts anys de tasca d’investigació per a veure una conclusió interessant. La meva intensió és simplement donar quatre pinzellades sobre el tema i veure les coses com ens la fan creure. Un tret comú en moltes de les tendes que els podríem anomenar d’alguna manera d’abast total, és a dir, accessibles per a moltes persones de les diferents classes socials, que és l’accés al preu. La roba no és excessivament cara, i és una roba que es pot dur. De qualitat variables, però en primera instància roba. Roba que s’ha convertit, o ben bé sempre ho ha estat una marca de classe social. És difícil veure gent de classe baixa vestida amb roba de marques extremadament cares, i encara més difícil veure gent de classe alta vestida amb roba de marques de mercadet. No obstant, les marques han esdevingut les fronteres entre estrats socials.

Anem ara a donar dues pinzellades interessants a dues marques que han incrementat els seus ingressos considerablement, i anem a averiguar com presenten el seu producte. Per un banda és la coneguda marca de cafè Nespresso, i l’altra és la coneguda marca de productes informàtics Apple.

Nespresso és un clar exemple d’element transformador d’una concepció tan simple com és fer un cafè. Ara fer un cafè ja no és simplement fer un cafè, sinó ara és tota l’experiència de fer el Cafè. Les tendes de Nespresso, sempre amb unes tonalitats marrons, daurades i ocres, combinats amb algunes tonalitats obscures, crida especialment l’atenció els diferents tipus de cafè que curiosament són de diferents colors que destaquen sobre el colors tristos que he mencionat abans. El cafè Nespresso no és només el cafè, sinó que venen la jugueta de la cafetera supermoderna, d’estils i prestacions, petites prestacions, que fan variar el preu i l’estètica de les cafeteres. El fet de triar els diferents sabors que presenta la gran gama de cafès, i ja no dic les “fantàstiques” edicions limitades de cafès amb gust a Kiwi, o amb gust de babes de Caragol, tot sigui per tenir més ganxo. Els empleats van vestit amb una estètica molt arreglada, com si estàs comprant un producte Gourmet, on realment no deixa de ser... Cafè..... Cafè car, això sí, cada capsuleta 0’34€ més la cafetera, més l’electricitat, més l’aigua, més... Al final surt el cafè a un preu poc econòmic, i un pot arribar a pensar: val realment la pena? Pel meu gust el cafè de cafetera italiana li dóna mil voltes.

Ara xerrarem d’Apple. Aquesta gran transnacional ven a partir de l'abundància i del minimalisme extrem. Res sobresurt més que algunes fotografies de color retroil·luminades amb florescents i les persones cool que atenen a qualsevol persona xerrant com si et coneguessin de tota la vida i i com si fossin amics de l'anima. L’espai és la clau d’Apple, la sensació de llibertat: pots caminar tranquil·lament i tocar tots els seus aparells com si fossin teus, pots fer ben bé el que vulguis. El producte en concret és una cosa curiosa. Ja no només venen productes amb unes mancances evidents(l’iphone sense bluetooth, MacbookAir sense CD, iPad sense USB, o qualsevol altre substitutiu), sinó a més a més el seu objectiu es fer creure que allò és així i no té altre raó de ser. El nou ordinador portàtil el MacBook pro amb pantalla de retina, és una passada, la pantalla és impressionant, emperò no té CD, cosa que me cridà l’atenció. Ja s’està que el CD o DVD és ja un aspecte puntual, que no s’usa tant com abans, però el moment que es necessiti aquest tipus d’emmagatzematge o simplement vols veure una pel·lícula, com ho fas..? Doncs bé resposta dels empleats d’Apple, segurament dirigits des de la cúpula d’encarregats: “disposam d’un adaptador per a Cds i Dvds que només val uns 81€”. Ah val, està molt bé! Però si miram el preu de l’ordinador(uns 2800€) crec que un regalet no estaria malament, no? Ens intenten fer creure coses que no són, i nosaltres, estúpits, ens ho creim. I encara més, defensam el producte com si d’alguna manera ens donassin alguna comissió.

Amb tota sinceritat, fan amb nosaltres el que volen, ens imposen la moda, el mode de vida i ens marquen els objectius. Ens creim lliures i sense cap manipulació a l’hora de prendre decisions. Ja per acabar, m’agradaria posar un exemple de com han canviat les coses. No fa molt vaig anar a una gran superfície amb la meva padrina. La meva padrina volia un moble, i va fer un comentari venint a dir a mem si la baixava el preu del moble, i a veure si li podia posar un vidre, d’aquesta manera li agradaria més. El treballador es va riure, i li diu això és així, i no es fa d’altra manera. Així doncs, quan ja els més joves anam a comprar ja no se’ns passa pel cap transformar el que se’ns presenta, és així i no d’altra manera. Sí, som uns conformistes.

Les passes s'esborren amb els interssos.

En l’actualitat la feina dels polítics no es basa amb la gestió d’una població, i dels seus projectes i activitats. Sinó, que destinen els seus esforços a amagar els aspectes que realment afecten a la societat. Aquests aspectes generals són varis, però es poden destacar dos que són d’una magnitud general: sanitat i sobretot economia. Ni cultura, ni educació són realment dos aspectes que la població n’estigui prou preocupada de forma general. La gent es preocupa de la seva salut, del no morir. Si se li retallen les prestacions sanitàries i econòmiques, bé que s’oposarà de forma activa a la seva supressió, mentre que si es retalla en cultura(àrea més que mancada de recursos) en general, la gent no està tan preocupada. Si més no, el sector preocupat existeix. En sentit ampli la cultura i la llengua és una riquesa patrimonial innegable, que alguns degenerats ens volen arravatà. Sí, pot ser paresqui catastrofista en aquest aspecte lingüístic, però la situació d’una llengua que s’encamina cap a minoritària, acabarà sent-ho perquè un grup de persones que no saben que és el que duen cultivant els nostres avantpassats, reprimits de fer-ho, s’ho estan carregant tot a marxes forçades. I ara centralistes econòmics i culturals imposen una llengua i una cultura(des del meu punt de vista ambdues extremadament lligades) que no és la nostra, la de Mallorca, la de les Illes.

         Es va començar amb l’atac de la llengua. Però ara ja no basta en desviar l’atenció de les persones amb el menyspreu de la llengua, sinó que ara s’havia de fer alguna cosa més. Alguna cosa que realment desviàs la mirada d’una població. Mentre que els aspectes culturals són aspectes difícils de situar a simple vista, la construcció d’un hotel és fàcil de situar i es bo de veure, i més si una platja és verge. Efectivament, per aquí va aquesta publicació. Cansats de violar la llengua, ara plantegen violar el poc territori verge que tenim a Mallorca. Les cortines de fum són cada vegada més habituals a les polítiques tot, com he dit abans, per desviar l’atenció de les persones de modificacions que els toca el seu benestar.

         A Mallorca, i a les Illes Balears en concret s’ha establert un codi politico-cultural-turístic que no està gens malament(evidentment amb un to irònic). S’ha establert la cultura de la servitud. En què consisteix? En practicar totes les accions a favor dels de fora i a deixar de banda a les persones que són d’allà i que hi viuen. “No xerres el català? No te preocupis, xerram l’idioma que vulguis. I com el català sobra el deixam de banda. Sabem anglès, alemany, francès, suec, castellà; totes menys català, tranquil·litat, a Mallorca t’entenem.” “Vols viure a la platja? No te preocupis, te feim un complex urbanístic a la costa, que ho fliparàs. No ens conformam amb una sola caseta, sinó que te feim un hotel i unes quantes casetes, que si tenim problemes amb les lleis de costes, doncs sobret i bolígraf, i l’arreglam”. Així és com duim funcionant a l’Illa des de gairebé sempre. I el més trist és que moltes vegades són els mateixos mallorquins que provoquen aquestes accions.

         Anem ara a parlar de l’Hotel del Trenc. Sense cap dubte un tema que omple l’historial d’irregularitats de l’Illa. Després de l’Autopista, i d’altres projectes que si no són il·legals, són legals per poc. I és que a Mallorca és un “tot se val”. És tan legítim fer un frau fiscal com robar una llepolia a una tenda de dolços, i és tan legítim violar Mallorca com exercir el dret a vot.

         L’hotel no incompleix realment la llei de costes. Fa la “jugada del pastor”. Què vol dir això? Doncs bé, els terrenys urbanitzables i les àrees de creixement els proposa l’ajuntament i l’organisme que s’encarrega de la distribució territorial, en aquest cas Ajuntament de Campos, i el Consell de Mallorca, respectivament. El creixement de Campos és X, i la zona no està establerta, sinó que el creixement pot ser aleatori mentre es respecti X, en aquest cas el creixement de Campos s’ha situat el més a prop de la costa, rosant la costa. D’aquesta manera la llei de costa no s’ha incomplert, ja que aquesta no és modificable. De totes maneres sí que és qüestionable si aquest creixement és realment correcte, ja que el Consell està fent canvis en la normativa a favor de la construcció d’aquest hotel. El problema no només és la construcció d’un hotel, el problema és si aquesta construcció servirà com a predecessor per a construir a la costa. I en un futur no només hotels, sinó casetes, xalets, adossats, pisos i tota aquesta construcció costanera d’arquitectura irrespectuosa, i racionalista “hortera”.

         No solament és un hotel, sinó l’estètica que presentarà aquest. Que sigui quina sigui, serà un bulb gegant que destrossarà l’encant de la platja verge del Trenc.

         Justifiquen la seva creació dient que crearà llocs de feina durant tot l’any, i a més oferirà feina a obrers i a altres empreses per a la seva creació. Tot i que tots sabem que la feina que genera un hotel és de forma esporàdica(només en temporada d’estiu), i evidentment la seva construcció també ho és. Els obrers, els electricistes, els arquitectes  totes les persones vinculades a la seva creació només disposaran d’una feina puntual, que realment de poc els servirà. No solament és un hotel, sinó que és la construcció d’una xarxa d’electricitat, la construcció d’unes canonades per a l’aigua ja sigui residual com sanitària. En definitiva el resultat de la construcció d’un hotel al Trenc, és sense cap dubte una senalla de problemes urbanístics, dels quals només veuran beneficis els de sempre: els grans empresaris.

         Un altre problema que plantejaria l’hotel, i no només aquest, és el tipus de turisme que hi residirà. Aquest tipus de turisme no dóna gairebé cap benefici a Mallorca, ni al petit empresari, ni al mitjà. Un turisme de sol i platja, i de piscina. Que aporta les seves despeses al mateix hotel, ja que normalment bé amb tot el règim cobert i no necessita sortir a fora. Aquest turisme simplement desgasta l’Illa, i aporta pocs beneficis als habitants.

         Com alternativa a tot aquest turisme que ja esdevé una problemàtica que ningú s’atreveix a corregir, proposaria un altre tipus de turisme. Un turismes ecològic més respectuós amb el medi ambient, i un turisme cultural un turisme interessat amb la cultura de la Illa i la seva gastronomia. Que tenguin interès en visitar tots els pobles, i totes les seves prestacions, i que no es basin en menjar, cagar i dormir a un complex artificial, un microsistema d’infraestructures i de prestacions socials. Envers de crear nous complexes artificials que no són més que atemptats urbanístics a una Illa bella per si sola, que hem de saber valorar aquesta riquesa mediambiental i cultural, hem de aprofitar el que tenim. Si no és enderrocar aquests hotels que rompen l’harmonia de les costes, seria arreglar-los per fer-los més ecològics i gestionar amb aquests nous models de turisme, que abandonin l’actual. D’aquesta manera segurament que es crearan nous llocs de treball i es plantejarà una nova filosofia de turisme.

         Per aconseguir el propòsit crec que cal tenir present unes quantes qüestions entre elles pensar amb nosaltres mateixos. Hem de viure pensant amb nosaltres, no amb els turistes! Hem de viure cuidant el nostre espai, no el dels que ens visitaran!

         Enllaçar-vos també aquest bloc on podreu veure una perspectiva diferent del trenc, a partir de la fotografia. Una selecció de fotografies de la jove fotògrafa Carme Coll, inspirades amb el fotògraf japonès Shoji Ueda. La col·lecció de fotos situades al Trenc, són fotografies amb la seva família tal com acostumava el mateix fotògraf japonès. Vos deix aquí l’enllaç: Qüestió de famílies.

Ja per acabar m’agradaria recordar que aquest diumenge dia 29 d’abril hi ha una cadena humana per a reivindicar la NO-construcció d’aquest hotel, m’agradaria comptar amb la vostra participació i a veure si entre tots podem fer alguna cosa. Ja està bé!

OUS amb Caragols

Després de cada paraula hi ha un espai, al final de cada frase un punt, al final de cada capítol un altre, o no. Les coses, els fets, comencen i acaben. Vaig començar amb una paraula, perquè tenia ganes d’escriure, i he acabat publicant tot el que he escrit amb un llibret. No és gran cosa, ho sé. Content i a la vegada disgustat amb mi mateix. Content perquè és ja una realitat. Disgustat perquè m’he deixat escrits, articles, i més que una falta per corregir. Però el pes d’estar content és més gran del que me disgusta. El llibre curtet, on hi ha estils com l’opinió, el conte i la poesia.

A partir del 23 d’abril, ja estan a les llibreries de sa Pobla: Gelabert i Bergas(també a Alcúdia). El podreu tenir a preus baixos. El llibre en tapa blana(vermell) per 10€ i el llibre en tapa dura(verd cridaner) 15€. I el 10% de descompte per ser la diada de sant Jordi.

Si no podeu arribar a sa Pobla, és possible comprar-los per internet, al lateral clicant a la portada del llibre, s’enllaça a la plana de venda. Malauradament, el preu de les despeses d’enviament corresponen a la plana web. D’aquesta manera poden enviar-se en un petit espai de temps. Aquest dia de sant Jordi, el 23 d’abril, es farà un descompte addicional a cada una, i es mantendrà una setmana.

Clica a sobre per accedir a la plana web de venta.

Moltes gràcies, i bon sant Jordi.

Si me voleu ajudar a fer un poc de ressó, a partir de facebook he fet unes capçaleres pots triar el color que més t'agradi, i via twiter, #OUSambCARAGOLS . 

De la burocràcia, a tot el que passa. [conclusions d'un treball]

Les polítiques i les voluntats de canvi s’han relaxat en la societat actual, l’economia i l’individualisme han fet la conformació d’un estat sòlid però a la vegada una societat feble i quebradissa. La creixent burocràcia, ja des del inicis que Weber la defineix com allò fora de nosaltres, aquella institució la qual pertanyem però que no se’ns és pròpia. Si miram bé la situació actual, on la burocràcia ha augmentat totes les seves competències, fins el punt de gestionar les relacions personals, gairebé.

La diversificació dels poders i la marcada jerarquització del sistema burocràtic han permès a molts polítics i empresaris dur a terme diferents actes de corrupció. És un tant contradictori, per una banda la burocràcia dificulta la corrupció, però per l’altra fa que la poca corrupció que circula quedi amagada dins la complicada trama de institucions i diferents cares que les gestionen, a més d’una enorme funcionariat sotmès a les ordres d’un o més caps de la piràmide jeràrquica. 

El cas Urdangarín, el cas Palma Arena, i els casos i casos de la Generalitat Valenciana, són un gran exemple de corrupció en el sistema burocràtic. Els tres casos cada un dels caps de cada trama tenen una legitimitat, en un principi legal, no obstant la d’Urdangarín la legitimitat és carismàtica, o podríem dir-li tradicional ja que forma part d’una família reial, de forma indirecta. Els casos de corrupció s’han donat llum ara recentment, tot i que aquest fenomen s’ha anat donant durant temps des del passat.

Un cas curiós que podem desvolupar és el cas d’Europa, que és un clar exemple del creixement burocràtic. Arcadi Oliveres, en el seu llibre Un altre món afirma: 

“La constitució Europea és un clar exemple de com l’exercici de la democràcia pot ser molt més aparent que real, ja que hi ha un important dèficit de transperència” (pàg 47, 2011)

És així la democràcia no deixa de ser una farsa administrativa que no fa més que jerarquitzar a partir de la burocràcia la realitat d’Europa, evidentment hi ha països més poderosos que els altres, i a més n’hi ha en dret a veto, això és un exemple antidemocràtic. No obstant, la Unió Europea ha arrelat dins les psiques de les persones com a tal: la jugada ha sortit bé. Aquest “organisme superior” a totes les altres institucions de cada país que conformen la Unió Europea, té un respecte important. Les persones es senten europees, i es senten identificades amb el sistema, els hi és pròpia, però paradoxalment és una institució fantasma, “ni la tocam, ni la sentim”. És difícil trobar una delegació de la Unió Europea i encara més difícil conèixer algun funcionari d’aquest entramat burocràtic.

La realitat de la pseudo-Unió Europea consisteix en establir un complexe de facilitats a les empreses a créixer, als bancs a crear deute i més deute, d’aquesta manera els rics més rics, els pobres més pobres. És difícil entendre com la gent tolera aquestes gestions, que de fet no és tan mal d’entendre: els mitjans de comunicació (empreses i poderosos) ens manipulen al seu gust, a la seva voluntat. No són, per res els presentadors, aquests ja estan submergits dins la mateixa marea, sinó els mandataris i el fil conductor de la informació de l’engany, talment com diu Chomsky. La informació vàlida no interessa que es sàpiga, basta en veure tot el panorama de Wikileaks. 

La Unió Europea sorgida com a resultat d’una deteriorada Europa, després d’una guerra i d’una profunda crisi social i econòmica, es configura el territori de la Unió Europea, que garanteix un ampli ventall de possibilitats de desplaçaments i logística que faciliten a les persones i als comerciants. Aquesta en seria la vesant social. Val a destacar, també, la facilitat que ha tengut la gent en sentir-se una imposició realment nova de consciència de grup, el sentir-se europeu, és un cas complex que podria ser estudiat profundament. Supòs que el sentiment és una cosa positiva pel ressorgiment de sentir-se unit, un grup. L’altra cara de la moneda seria la vesant econòmica, l’Europa econòmica, aquest sentiment no podia en basar-se en la societat, que pot ser un període efímer a més es pot revelar en contra i fragmentar la configurada Europa, anem a crear allò que ens pot marcar com el que som, una moneda, l’Euro. L’Euro no només unia una comunitat sinó que feia rics als més rics, les potències europees n’han sortit beneficiades, en canvi els països més pobres n’han sortit més perjudicats, eren pobres i ara ho són més.

La realitat apunta en una crisi política, no només europea sinó global, per causa del capitalisme i concretament del neoliberalisme, empobrint a la societat i enrriquint només un quants. La gent cansada i desanimada deixa de banda les seves voluntats de canvis i es sotmeten a qualsevol jerarquia, es senten més segurs i descarregats de responsabilitats.