Records dibuixats amb llàpissos de colors

[música per acompanyar la lectura. Clica-hi a sobre]

Les gotes de la pluja cauen any rera any, el vent bufa suau, el sol brilla, la lluna il·lumina, els insectes passen, s’aparellen, allà. Aquell dia, les hores passen, ningú sap res d’ell, dia 18 de novembre el matí, perd el control del cotxe, allà, la carretera banyada, la pluja insistent, una feina; no li van permetre veure créixer la seva filla, estimar-la, continuar estimant a la seva dona, realitzar els seus objectius, crear-se com a pare, com a persona enfadar-se amb la filla, amb la dona, emocionar-se, riure’s, besar-se i qui sap si tenir un altre fill o filla... Ho va deixar tot, sense pensar-ho, del tot al res. Així com les gotes de pluja caien del cel, també caien dels ulls, els cors accelerats, nervis, una situació que no s’espera, un silenci s’apodera de la situació, es senten els insistents alens. El pont de la vida es destrossa, es fa llarg i obscurs, només el temps ajudarà a il·luminar el pont, el camí, la gent porta fanalets que els ajuda a continuar el seu camí. 

Ella el recorda cada any, cada mes, i cada dia que ho necessita. S’intenta imaginar com seria la seva vida amb ell, com hauria estat tot. La veritat, que quan la veus xerrar d’ell se’t fa estrany com una persona pot recordar tan i tan bé tot el que va viure amb ell sent tan petita. Ho explica tranquil·lament, amb sentiment, se li escapen alguns somriures  que desprenen més que un record. Si alguna cosa m’agradaria poder-li fer arribar, es que sap que me té sempre pel que me necessiti.

Quan passa per allà, el cap processa imatges, records, necessitats, que ha tengut, que li hagués agradat tenir. El poc que va tenir li va servir per entendre que ella podia seguir envant, que res l’havia de detendre. Les plantes a la zona floreixen de realitat, de sentiment, els insectes es reprodueixen, la vida es crea i es desfà. Les plantes es demanen quan sortirà el sol, quan tornarà a ploure. Les persones es demanen què... [moltes coses es poden arribar a demanar]

El seu coret, aquell dia, deixà de bategar dins ell, i passà a bategar dins els demés. Conec na Carmeta des de fa molt de temps, i assegur que dins ella li batega una força que no li és pròpia, un optimisme, que no pot venir d’una única persona ha de venir d’una altra persona, el seu pare.

A tu Carme.

Previs als canvis de l'avanç

Clar no, claríssim. Això no va bé! I no fa falta ser cap llumbrera per adonar-se que el que feim va cap a pitjor. Esteim tots immersos dins un buit que no té fons, els mínims no existeixen, tot de cap a caiguda i les mesures per molt bones que siguin no solvantaran la situació actual per més que vulguin. La realitat és una crisi econòmica d’enormes condicions que ja no afecten només a l’economia sinó, que tot hem volgut que estigui connectat amb ella. Per posar-ne un exemple i de forma metafòrica, l’economia la podem representar com si fos unes estovalles que paren una taula. Els coberts podrien ser les persones, els plats les necessitats, els tassons les activitats no tan necessàries, i les begudes podrien ser els luxes. Per correspondre més a la realitat al cap de la taula hi ha les begudes, després els tassons, després els plats i els coberts es repartirien a la taula. La situació podria ser representada així, al cap contrari de la part de les botelles hi ha un mecanisme que va estirant les estovalles, en el mateix moment que les estovalles es recoeixen van caure en picat els estris que hi ha a la taula, i fan que les persones no puguin gaudir de les necessitats primaries, però en canvi el que darrer cau són els grans luxes, perquè els posseïdors d’aquests tenen unes altres estovalles independents a les que són retirades pel mecanismes. És més part de les estovalles queda en mans d’aquestes persones. 

Deixant un poc de banda la metàfora anem a descriure un poc la realitat del capitalisme i el nostre tarannà amb ell. Començaré amb el tarannà, els valors religiosos han estat substituïts i alguns augmentats per la visió econòmica capitalista. Les necessitats productives han anat a costa d’uns per mal gastar la vida d’uns altres, simplement per treure un benefici, que un treballador no es veuria recompensat. El capitalisme sempre es veu representat amb un sentit productiu, però és molt més. És ja una forma de viure, una forma de creure, i fins i tot de sentir. Sentir amb una realitat artificial creant un món paral·lel, per un valor de canvi. S’han creat institucions, formes de viure, i feines, se’ls ha establert un ciència dominada per aquesta filosofia capitalista, aquesta és l’economia, que manipulada i maltractada per les grans empreses, i pels suposats estudiosos de la ciència, han volgut donar una imatge que no li es pròpia. El fet d’anar fundant diferents institucions han fet desenvolupar diferents organismes, acadèmics, i entre altres moltes coses la Borsa. La Borsa és allò més curiós del capitalisme és un joc on no es juga res real, però la gent especula en ella, inverteix, molts viuen d’ella, això és un gran exemple de la realitat inventada que l’hem fet com un pilar important de la societat. És tan important que els països capitalistes i els pseudo no-capitalistes depenen d’ella, és tant la seva dependència que les polítiques poden anar relacionada amb les accions, ja que hi tenen part de l’estat en forma d’accions, en forma imaginària, allò que no es pot veure, ni es pot tocar, simplement nombres i més nombres.

El model, a més, sens planteja com un complex compost per una organització complicada, i molt complexa. Basta mirar quantes carreres realitzen l’assignatura d’economia, i si més no, quantes carreres hi ha de caire econòmomic. D’aquesta manera es reforça aquest argument: es dóna la sensació, o es vol donar la sensació de què tot és més complex del que és.

Segur que molt economistes refutaran el que pens, però l’economia no és més que una filosofia que la gent considera més important quan s’introdueixen les matemàtiques i se combinen més amb ella, com si realment l’objectivitat existís dins ella. La realitat, existeix dins la societat, i un economista, com un sociòleg o un filòsof s’equivocarà, o encertarà amb una veritat que entengui ell com analitzable i aquesta és la societat, un sociòleg amb les interaccions entre individus o grups, un filòsof amb les idees, i un economista es basarà amb les persones i el seu consum.

El capitalisme, a més sens planteja com allò immutable, i que no pot existir cap altra realitat sense ell. Sens presenta el sistema econòmic estretament relacionat amb l’estat del benestar. D’aquesta manera pareix com més evident la necessitat del capitalisme, per a l’estat del benestar. L’estat del benestar com a fons té una bona iniciativa, i he de reconèixer el mèrit, no obstant pens que ens hem acomodat massa, en sentit que no ens esforçam per canviar en res, ni quan les coses van malament. El que no es va tenir en compte en el moment que es crea l’estat del benestar és la forma de gestió, la capacitat de mantenir el sistema sol. I és aquí quan apareixen les mans invisibles i les butxaques plenes per una societat, que sempre s’aspira a ser més rica. Aquesta mala gestió i la tendència de consensuar moltes de les prestacions amb entitats privades han derivat amb la crisi més profunda que està sofrint aquest model, des de fa anys. Amb aquest vincle capitalisme i estat del benestar queda com a més consolidada la visió del capitalisme com l’únic sistema econòmic, i ja podem dir polític que es pot establir. 

El capitalisme crea un obsessió per abarcar i tenir, patrimoni i diners que ens crea tal dependència que la vida l’enrevoltam a partir d’això. La necessitat de viure és com la necessitat de tenir diners. Si féssim una enquesta demanant que prefereix un xec amb 4000€ o un any de bona salut, n’estic convençut, i ara encara més, que la gent escolliria els diners. Es prioritza la necessitat econòmica a la salut, això segur, tot i això és un tema que preocupa generalment a la societat. Es demostra molt bé quan s’han començat a retallar en sanitat la gent s’ha encarat davant aquesta mesura, no obstant les retallades universitàries a la societat no li preocupa. El capitalisme i l’estat del benestar han sabut jugar amb el tema de la salut: les empreses farmacèutiques tenien ganàncies a partir de la sanitat pública fent que les receptes en comptes de ser el medicament genèric era el de la marca que posseia tal medicament, fins fa un més això era així, ara el doctor o doctora receptarà el medicament genèric.

En política es veu que després de què es governàs pensant amb el que es guanya econòmicament i no socialment el paquet polític ha explotat, i no pot ser menys. El cas d’una comunitat amb tanta diferència d’economies, van ser un esforç pels països més petits que el van deixar a una mala, profunda i irrecuperable situació econòmica que any rera any han anat a mínims, a sota mínims. Fa uns dies vaig publicar en aquest bloc el text de Good bye Europe!, que explicava un poc el meu punt de vista sobre el tema econòmic que travessa Europa. Aquests darrers dies, me fa pensar que realment serà un adéu Europa, si les coses no canvien.

Les necessitats d’un canvi, al meu entendre, són més que necessaris. Tan de bo tingués jo la fórmula per poder solucionar quin seria el millor sistema econòmic, tampoc estic dient que el comunisme sigui un model acceptable, perquè l’experiència demostra que no va massa bé. No vull ser utòpic, però tots tenim la necessitat que la cosa canvii, menys els controladors capitalistes de les riqueses més grans, que han de caure o han de repartir el que tenen per poder començar una nova era, una nova forma d’interpretar la vida, que no sigui a partir dels diners i de les riqueses. Convendria, per ventura, tornar a l’artesania i a l’agricultura amb molts aspectes.

El canvi, però, l’esperam de dalt, i me sap greu però de dalt no el faran. L’hem de començar des de baix, hem de fer un plantejament consistent hem de creure i hem de voler fer el canvi, els de dalt també són de baix i saben que si tot cau, ells cauen. Hem d’actuar tots, per canviar-ho tot. Demà crec que serà una mostra, ara els grups d’uneixen i s’organitzen de forma més espontània, la vaga d’universitats de demà, serà una gran mostra. Ho va ser el 15-M tot i que s’han intentat donar diferents lectures, però com iniciativa reivindicativa està bé. Però el canvi no és manifestar-se el canvi és més profund.

Good bye, Europe.

La Unió Europea, la deteriorada Unió Europea, és sens dubte l’experiment del capitalisme més extremat que s’ha fet a Europa. El seu objectiu establir una moneda única a tot el territori europeu, no s’ha aconseguit. Ser una potència mundial, tampoc. Crear un sentiment de pertinença, tampoc. Facilitar tràmits, no. Crear facilitats a les empreses transnacionals a fer-se més riques, sí; benvigut neoliberalisme. 

La realitat la pseudo-Unió consisteix en establir un complexe de facilitats a les empreses a créixer, al bancs que crear deute i més deute, d’aquesta manera els rics més rics, els pobres més pobres. I és difícil entendre com la gent tolera aquestes gestions, que de fet no és tan mal d’entendre: els mitjans de comunicació (empreses) ens manipulen al seu gust, a la seva voluntat. No estic dient per res els presentadors, aquests ja estan submergits dins la mateixa marea, sinó els mandataris i el fil conductor de la informació de l’engany. La informació vàlida no interessa que es sàpiga, basta en veure tot el panorama de Wikileaks. 

La Unió Europea sorgida com a resultat d’una deteriorada Europa, després d’una guerra i d’una profunda crisi social i econòmica, es configura el territori de la Unió Europea, que garantitza una ampli ventall de possibilitats de desplaçaments i logística que faciliten a les persones i als comerciants, aquesta en seria la vesant social. Val a destacar, també, la facilitat que ha tengut la gent en sentir-se una imposició realment nova de consciència de grup, el sentir-se europeu, és un cas complex que podria ser estudiat profundament. Supòs que el sentiment és una cosa positiva pel ressorgiment de sentir-se unit, un grup. L’altra cara de la moneda seria la vesant econòmica, l’Europa econòmica, aquest sentiment no podia en vesar-se en la societat, que pot ser un període efímer a més es pot revelar en contra i fragmentar la configurada Europa, anem a crear allò que ens pot marcar com el que som, una moneda, l’Euro. L’euro no només unia una comunitat sinó que feia rics als més rics, les potències europees n’han sortit beneficiades, en canvi els països més pobres n’han sortit més perjudicats. Països de la Unió europea no van voler una moneda, i estaven amb tot el seu dret.

El (futur)fracàs de la Unió Europea està a prop. Els forts problemes econòmics de Grècia han desestabilitzat gran part de la Unió Europea. A més s’alimenta i es retroalimenta el sentiment de crisi, no només econòmica sinó europea. Aquesta forçada unió i les males gestions ja siguin europees o particulars de cada país han fet que l’economia sigui un factor importantíssim de futur. La nova Unió europea o la que ha estat sempre, la Unió Franco-alemana imposa les polítiques a la resta de països, i és més governa a tots els altres. El cas de Grècia me servirà de gran exemple. Grècia és un país que pateix des del passat un deute elevat i que ha anat incrementant amb el pas dels anys, de totes formes va entrar a la zona euro. Per subsanar part del deute França i Alemanya van cedir diners, que més tard reclamarien, és tant el que van cedir que depèn en part de l’estat de Grècia. 

Grècia davant aquest enorme problema, el seu primer ministre Papandreu convoca un referèndum per consultar al poble el destí de Grècia, i se’ns ha volgut mostrar com un problema. Els mitjans mostren el referèndum com un fet crític de la mostra de debilitat del País, la Borsa que cau després de convocar-lo, i França-Alemanya reprimeixen l’acció,  és tot un drama després de convocar un referèndum. Què hi ha més democràtic que demanar al poble que opina? Ja s’està que l’acció no ha estat del més correcte per part del primer hel·lènic, però quins són els motius per no deixar fer un referèndum? 

Pot ser el problema de Grècia el punt de partida de la forçada Unió Europea? O simplement serà Grècia aglutinada per França o Alemanya(que de totes maneres no hi trobarà massa diferència si fos els cas...)? Quedarà tot a Grècia o s’anirà extingint a la resta de Països, Portugal tremola i Espanya també...

Les formes d’arreglar-lo són gairebé infinites, però el problema és que s’han de suprimir grans transnacionals que controlen tota la política actual, i això no volen que passi. 

[m’encantaria poder donar arguments més sòlids però no tenc ni la formació, ni el temps per poder-ho fer]

      AD€U Europa :) ?

Dels radis als aguts, dels colors a la vida.

És dematí, li és absolutament igual. És capvespre, li és absolutament igual. És vespre, li és absolutament igual. Li és igual l’hora que sigui, per a ell el rellotge no és important, per a ell el rellotge no existeix. Ara ja era major i de fa uns anys va perdre les ganes de viure, després de la mort de la meva padrina. Ja diuen que la convivència unifica els organismes... El meu padrí que des de molt jove treballà, per donar pa als seus fills, a feines feixugues, entre elles la mina, a treure marès, al camp... Feines que el feren fort, i força que conservà fins els darrers dies. Una persona nerviosa i impulsiva feien d’ell un personatge característic, callat i molt seu, orgullós de la seva feina i dels seus fills. 

De jove, treballant fent pous li pegaren dos infarts que el van deixar mal parat, però que mica en mica es va anar recuperant, però mai pogué recuperar una vitalitat excepcional.

Per entretenir-se es va muntar un hortet a prop de casa, on hi sembrava tomàtigues, pebres, a part de molts arbres fruiters. M’enrecord que sempre xerrava de les figues i dels gínjols de l’hortet, que a la família deiem el solar. 

Anava a munt i avall amb una bicicleta, que ell anomenava la màquina. Era de color vermell, amb el quadre de passeig, els mànecs i el seient de color blanc que amb els temps van adaptar-se a un coloret més marronet. A més va fer unes modificacions a la bicicleta, que quan era més petit me cridaven especialment l’atenció. A prop del fre dret va situar una palanqueta que accionava un pal que roassava els radis de la roda de davant i amb el moviment de la roda aconseguia pegar a una campaneta, i d’aquesta manera accionava el timbre. Anava al bar a fer un beures, a xerrar amb els amics, i sempre amb la pipa, a la boca o a les mans que preparava per posar-se-la a la boca, li va costar acostumar-se a deixar el mal vici. De fet record anar a casa dels padrins i sentir la padrina, quan era viva, renyar-lo per fumar, ella odiava l’olor del tabac. 

M’enrecord de molts diumenges anar a casa dels padrins, i pujar a dalt on hi tenien una terrasseta cobert, amb una camilla al centre i a la dreta una llar de foc amb un fogonet, on els diumnges cuinaven allà. A la camilla hi havia una caixeta on el padrí guardava totes les eines pel manteniment de la pipa. Cada diumenge la meva padrina deia, vaig a remanar l’olla, i el meu padrí s’aixecava i deia ja hi vaig jo! Jo convençut anava amb ell i també venia el meu germà, i mos deia: “Ara no digueu res a sa Padrina, que si no me renyarà” Agafava la pipa el tabac i just remanava l’olla i posava la pipa en marxa. Quan baixava ja sentíem la padrina: “ara aquest home meu, ja ha fumat”. El padrí deia que no però escampava una olor a tabac...

Amb el pas del temps el meu padrí va anar veient perdre amics, companys de feina, però la mort més dolorosa va ser la de la meva padrina. A partir d’aquell moment la seva vida canvià, i a poc a poc va anar perdent la capacitat d’enrecordar-se de les coses, no obstant mai va oblidar un rostre de la seva família, sempre reconeixia a tothom. 

Avui li hem donat l’adéu al seu mal viure, i ell cansat i fatigat ha acceptat a fugir. És un dels dies que els colors envers d’alegria transmeten tristor. 

Gràcies padrí i padrina.

Bit, petit gran problema.

Què petit és un bit! Hom pot pensar, clar estar que no és, a priori, una cosa palpable i, a més que no ocupa espai. Però què passa quan són milions i milions, directament palpable pentura no, però ocupa un espai determinat, dins discs durs, o servidors (supòs que un informàtic corregiria la meva expressió, per favor feis-ho). Aquest servidors ocupen lloc, un espai físic... Perquè la informació tot i ser digital, i que paresqui que voli per una xarxa mundial, en realitat aquesta informació s’emmagatzema dins sales i sales de contenidors que recopilen contínuament la nostra informació: correus, xarxes socials, vídeos, documents, tràmits... Infinitat d’informació que pareix que creix a ritmes estratosfèrics, i cada vegada la societat, i els individus en són més dependents d’ella. Som tan dependents d’ella que la necessitam per fer tràmits administratius, per comunicar-nos (pot ser interessant parlar-ne en una altra entrada al bloc), i moltes altres coses que fa anys que no n’havíem xerrat mai i ara no podem estar sense xerrar-ne.

Hi ha una filosofia científico-tecnològica estratament lligada a una forta filosofia capitalista, tant que són deslligables. Per posar un exemple de la relació d’economia i tecnologia, podem posar l’obsolescència programada: el que és complicat no és inventar aparells bons i que durin, el que és complicat és crear aparells que durin poc. D’aquesta manera s’assegura la roda de consum capitalista. És més, hi ha un tractat internacional que les bombetes convencional no poden durar més de 1000 hores. Si alguna empresa fa una bombeta que duri més del que està acordat és penalitzat o boicotejat al mercat.

El capitalisme, sense entrar-hi molt profundament, defensa i fa creure que el món és infinit, que tot és estable, i tota riquesa és repartida que s’obté de la producció és repartida eficaç i equitativament entre els treballadors, els empresaris, i els consumidors amb el producte o servei. Aquesta filosofia de que tot és infinit i estable es trasllada quan parlam de tecnologies de la informació. Enviau correus electrònics, que tothom tengui xarxa social, que tothom tengui control del seu compte del banc, que tothom pugui xatejar amb el seu germà que està a l’altra paret, que tothom pengi vídeos, que tothom visqui comunitàriament, això sí es mantenen les categories socials, el nivell adquisitiu...

Però que passa, si falla el sistema? Aparentment res, que ha de passar?(Ironia absoluta). 

Doncs un exemple el trobam a les conegudes BlackBerry on els servidors han tengut un error de funcionament, segons versions oficial. I no serà, que els servidors hagin petat a causa de la quantitat d’informació que s’arriba a manipular durant el dia: xats, correus...? 

Crec que això pot ser un fet que ens plantegem el sistema. Què passaria si rebenten els servidors de Google, de Youtube, seria una mena d’apocalipsi, on l’ésser descobriria noves sensacions després d’un gran pas d’indignació per la falta de serveis com internauta posseeix. És més moltes empreses anirien a la fallida i molta informació quedaria dissolta a un pou sense fons, i seria una tasca, si més no, complicada de compondre. Moltes persones a més es veurien sotmesos dins un tarannà nihilista, després d’una forta influència informàtica.

No és per ser catastrofista, però pot passar. Jo m’he imprès dues receptes i un parell de feines que vaig fer, per si un cas passa, i els tenc guardats dins una carpeta de color blau-lila, les típiques, amb l’elàstic blanc i blau.

Interrogants, ignorants.

I si tot està pensat? I si sense adonar-nos programam el que ha de passar? Qui no s’ha demanat això moltes vegades? Si ens vestim de determinada manera per atreure a certes persones o col·lectius? O si ens posam determinada roba interior per sentir-nos diferents? Que fa que ens trobem pel carrer? Què determina això? Qui ho determina? O és simplement un tot que passa, espontani? És un tot que succeeix així com vol? Qui va inventar les receptes? O la pasta brisa? O les coques de verdura? O el trempó? Va ser tot així espontani, o va estar reflexionant anys? O qui va ser el dissenyador del nus de les sabates, el típic? O qui s’inventà les avarques? O qui va donar la primera besada? O qui va inventar la postura de seure? O qui va inventar els coberts, i per què es diuen així? Hagués pensat el mateix Immanuel Kant si hagués escrit les seves obres amb ordinador portàtil? L’Església seria així com és si en Tomàs d’Aquino hagués tengut twitter o facebook? I si en Nietzsche hagués tengut carnet de cotxe? Que passaria si en un moment donat tot el món li pega per estimar-se? Què passaria si per un moment el Món s’oblida de l’economia, de la feina, de tot, per dedicar-se a pensar i aproximar-se a les persones? I si eliminam els estrats? I si jugam a ser nins sense preocupar-nos de l’esdevenir? O si poguéssim estimar a moltes persones? Qui va ser el primer que va posar taula? O qui es va inventar la baguette? Què passaria si de cop i volta el món pensàs diferent del que estava pensant fins ara? I per què el número Pi és tan extens? Per què hi ha gent que creu amb el tarot, o la religió? Què passaria si els candidats dels dos grans partits de les eleccions estatals mantinguessin relacions sexuals a un debat a la televisió pública? Per què són tres reis mags i no milions, si havien de repartir tants regals? Per què el dolç són postres i els salats son primers o segons? I perquè no acabar amb salat envers de dolç? Per què som els únics animals que tenim raó, i no l’utilitzam? Per què anam vestits? Per què ens costa tant reconèixer els errors? Què passaria si de sobte un grup de naus extraterrestres absorbeixen tot l’aigua del planeta, i ens la donassin en forma de pluja dia rera dia? Què passaria si de cop i volta les institucions es converteixen amb clubs d’”alterne”, discoteques i salons de ball de saló per a la tercera edat? Què passaria si tots ens agradàs menjar brou de pedres? I si ens lleven les teles, les ràdios, els ordinadors? Com viuríem si no tenguéssim ulls, o nas, o orelles? I si l’agua de l’aixeta fes gust a botifarró? O a maduixa? Quin encant tendria Mallorca si no fos una illa, o Menorca? O Egipte si no tingués piràmides? Què passaria si no felicitàssim els nostres amics, familiars per una cosa que sabem que han fet bé? I si ho sabem perquè no ho feim? Que serien de les universitat si no fossin majoritàriament joves?

En veritat de la realitat són preguntes aparentment absurdes, que si vols pensar-hi detingudament poden ocasionar més que un mal de cap. Coses que donam per fetes, i no ens qüestionam res; i per què fer-ho? I per què mos feim preguntes, si no escoltam les respostes?

[Estau ben convidats a donar-me respostes a les preguntes que m'he fet ;)]

Cascs, passamuntanyes i burkas. La cultura?

Els costums, la llengua, les tradicions, els bioritmes es condicionen a partir d’una força motriu que afecta directament en la psique de les persones afectades per aquesta, anem a denominar-la cultura. La cultura és més o menys present en la psique individual de les persones. En determinats trets s’interrelacionen persones, independentment de la seva ideologia i creença. En el moment que els trets es separen o s’ajunten més del que és costum podrem dir que es produeix una relativització cultural. La relativització cultural occidental ja és present en la nostra societat, els costums assolits després de generacions, s’han dissolt dins una mar de valors capitalistes i internacionals, fet conegut com la globalització o transnacionalització. Amb la globalització s’ha aconseguit una pseudounificació social: fan creure que tots som iguals i s’ha imposat un model trascendental econòmic a qualsevol altre tema. El resultat de tot aquest complexe derivarà en una cultura global, on les persones no tendràn capacitat crítica i l’única força contoladora seran els grans empresaris i l’economia.

En dies d’avui, la cultura occidental ha volgut ser el màxim exponent cultural del món. Un gran exemple són els drets humans redactats des del punt de vista occidental, que es volen donar entendre com a màxim exponent de qualsevol cultura, imposant, així, els seus interesos i la seva filosofia. La cultura occidental va d’abanderada de la cultura del respecte, i de la integració. Però què és respecte i què és integració? No seré jo qui ho definesqui, no me carregaré tal responsabilitat, després de tantes persones haver mort per no ser d’una mateixa religió, després de tenir unes diferents creences, i anaven de respectuosos i d’integradors...

Què es segueix actualment? Els mendataris i molts pensadors s’omplen la boca d’un estat multicultural, un estat pluricultural... Però són declaracions hipòcrites que tothom sap que això només es veu als papers. Les persones de fora, aquí, no se senten un més. Un cas interessant és el sentir-se Europeu. Ser Europeu, que bé sona, quina imposició és aquesta? Un clar i evident muntatge del capitalisme més radical: unificació econòmica, simplement això. Se pinta Europa com integradora, respectuosa, amable, la més avançada i culta... Realment? Conclusions pròpies...

Anem a un cas local, sa Pobla. El passat dilluns cinc de setembre, al plenari ordinari, es votà una ordenança municipal que prohibia portar vel integral, casc, passamuntanyes, o d’altres. A priori per motius de seguretat. Però la realitat era, i com es va demostrar, per la supressió del burka i el niqab al Poble. Es va demostrar quan el PSM, un partit de l’esquerra nacionalista de Mallorca, va proposar una correcció on l’ordenança no fes una especificació de les indumentàries, sinó es demanava que l’ordenança anàs per totes les persones que portassin la cara parcial o totalment tapada i que dificultàs la seva identificació. Després de la proposta del PSM, l’equip va refutar la proposta.

El cas del burka al Poble, no ha estat en cap moment cap problema social. Ha esdevingut tema des de que es va fer pública la ordenança pel mitjans. Val a dir que només hi ha dues persones que porten burka en tot el Poble. La forma d’actuació no és una ordenança repressiva, si és que realment és vol donar una solució al problema, sinó xerrar amb les persones afectades; no és mal de fer sent un nombre tan reduït de persones.

La multa va d’uns 50€ fins a 3000€, quantitats de diners elevadíssimes per a unes persones que volen tenir un respecte a la seva cultura. És veritat que als nostres ulls se’ns fa estrany, però no se’ns fa tan estrany veure la depilació i el maquillatge, que no deixen de ser símbols masclistes a la dona, i tenen un fort arrelament cultural. Ens relativitzam en el nostre cas, però en el seu ens radicalitzam. Si realment s’ha d’eradicar la utilització del burka i del niqab i de qualsevol altre tret de submissió de la dona o viceversa, crec que la millor manera és a partir de l’educació de la posada en comú, d’entendre. És veritat que el resultat no és tan ràpid però sens dubte és eficient i equitatiu. Pentura en aquest generació no s’aconsegueix res, però a la pròxima s’aconsegueix alguna cosa. La manera d’imposar una sanció per portar el que aquesta persona ha copsat per normal, és molt complicat de fer entendre. A més a persones que acostumen a tenir poca formació cultural i poca capacitat crítica.

La lectura de la nova ordenança que es fa a sa Pobla i a Mallorca és que el burka i el niqab s’han suprimit. El que fa aquesta lectura, que és el que volen mostrar els mitjans, és l’alimentació d’un sentiment de superioritat cultural, que pot derivar fàcilment en un racisme, i arribar alimentar la xenofòbia. La situació econòmica actual deriva a la societat intensificant el sentiment xenòfob. En bona situació econòmica no molesten, un exemple: quan es necessitava gent per anar al camp a collir patates o altres, ben aviat es cercava mà d’obra immigrant, perquè la mà d’obra autòctona no hi volia anar; el camp va passar a ser un lloc de feina rebutjat per molts. D’aquí també podem anar al sector de la construcció, i molts més...

La capacitat d’entendre, i sobretot depèn de la predisposició de cadascú. El tema pot posicionar a diferents postures a la nostra societat. Hem de voler veure molts punts de vista per poder arribar a una conclusió, sempre incerta, però més consesuada. Jo ara he exposat un poc per damunt, sense entrar molt profundament, i estau ben convidats a opinar! Gràcies!

Morat, què dius? No, negre. El cop és negre...

La llibertat per porres, a les flors per porres, a l’expressió per porres, a la dignitat per porres, a la conversa per porres, a la societat per porres... Això és el que ha dominat, malauradament, a Plaça Catalunya.

Per què tot això? Una resposta fàcil, per fer net, ja ja ja! Una resposta complexa, l’Estat. L’estat té el monopoli de la violència, com diria Max Weber. Les manifestacions pacífiques que es donen a tot l’Estat són un reflex de la voluntat del poble de voler un canvi en l’actualitat, i han centrat l’atenció de la societat cap a la situació de les persones que es manifesten a les places més conegudes dia rera dia, minut rera minut...

Però que ha passat? L’estat ha començat a perdre el monopoli del poder, i ho recupera amb la violència! Vol que li prestin atenció i no sap com fer-ho; actualment l’estat ha perdut els papers i la gent no el veia com un potencial de control i seguretat. Avui ha volgut demostrar que l’estat té el poder i que pot canviar qualsevol situació quan ell vulgui.

Però el tir li ha sortit per la culata, l’acció policial que s’ha dut a terme ha estat desmesurada davant la bona conducta que tenien els manifestants. I la gent ho ha vist com un atac cap a tota la societat, ara sí la societat està indignada amb el sistema, indignadíssima. I té tota la raó del món!

A la Diagonal, més de 400 persones s’han assegut i han aturat el trànsit de qualsevol tipus de vehicle, en motiu de la forta repressió que han duit a terme a Plaça Catalunya. I he de manifestar, per una banda, el rebuig d’alguns conductors, però sens dubte el que més me crida l’atenció és la rapidesa en què la gent ha sortit a col·laborar, en vint minuts ja hi havia persones que repartien aigua fresca per tot els joves universitaris que s’estaven manifestant. A més molt conductors, tot i que enfadats per espenya’ls-hi el seu horari, mostraven el su suport amb la causa, la gent sap de què va el tema, i vol ajudar d’una manera o de l’altra!

Vos deix aquí el correu que he enviat al departament d’interior de la Generalitat:

Indignació! Frustració! ETC...

I amb raó. I per no estar-hi!

Val, la situació desmesurada que han generat els cossos de "seguretat": mossos d'esquadra i guàrdia urbana, ha estat d'una agressivitat elevadíssima, inclús la categoritzaria d'acció violent cap a la humanitat i suprimint el seu dret d'associació i manifestació. Això és un dels punts de la democràcia...

La situació trista, de persones amb sang als seus rostres, cops al cos... I així fins seixanta-sis persones ferides, i en augment. Persones que es manifestaven a favor de la bona conducta política, per la bona democràcia, i ho feien pacíficament i amb tota la dignitat del món! La violència no és un terme que soni massa bé a l'actual situació de la Democràcia Real ja!

Vos pos aquí un parell de frases perquè reflexioneu, són totes fresques del dia, de la gent que ho ha viscut, de la gent que ho està veient per la TV, per les xarxes socials:

- “Els Mossos carreguen contra indignats indefensos.”

- “Avui dematí a Plaça Catalunya, si això no és brutalitat policial "me la tallo i em faig monja"... vergonyós!”

- “La indignació ha passat a ràbia, això ha sigut violència gratuïta.”

- “Violència VS arguments, s'acaben les eleccions i els llops ensenyen les dents...”

- “Por favor, alguién me puede explicar que está pasando......Tanta violencia gratuita no cabe en mi cabeza. Siento impotencia, una gran tristeza y mucho miedo.”

- “I això és democràcia? És denunciable que només pel fet d'estar allà asseguts, els policies reaccionin amb cops de ses seves porres! INDIGNANT!”

- “Són uns fills de putes!” (Referent als mossos)

- “Indignant (mai millor dit) l'actuació dels mossos, no estaven fent res! quin tipus de democràcia és aquest?”

- “No esteu sols.”(referint-se als manifestants)

- “Escarrufa!”

I així infinitat d'expressions de les persones de qualsevol color polític. Bé, un període de reflexió al cap d'aquesta acció. I demanar-li que se n'adoni que s'ha equivocat!

Voldria manifestar sobretot, la meva evident descontentació davant aquesta acció que s'ha duit a terme a Plaça Catalunya.

Atentament, Antoni Simó Tomàs i Canyelles.

Per acabar ho voldria fer amb una petita estrofa:

Quan l’imensa tempestat arreplega la vida,

arreplega la societat...

Quan Tempestat, amb molta fúria, la castiga,

la reprèn amb voluntat;

un poble que amb serietat

demana ser la guia,

la veu, la voluntat!

Quan a la platja estàs sola.

Amb el vent i l’arena xocant-te el cos

tota nua, te sents i te fas gran.

Globus i bombolles de sal floten

de la blava i impetuosa mar.

Peixos es moren sobre la sorra:

grisa, banyada, sense vida vistosa.

Els pins, a ta esquena, s’obren

deixen els pinyons a la superfície terrosa

Un tros de bossa de plàstic es mou

et pega els pits, no te molesta,

t’agrada! El contacte d’una mà esquerra

te lleva la bossa, te fa un joc al mugró

et gires, i no el veus, te fa un petó.

T’has enamorat d’una mà amable.

T’has enamorat d’una improcedible besada.

T’han descontaminat dels residus plàstics

que generes i et fan fàstic.

T’agrada, el recordes inspirada

cada vegada que caus cansada.

Antoni Simó Tomàs i Canyelles

Olles, mans i voluntat comuna! Les manifestacions.

El 15 de maig, es convoca una manifestació per demostrar la descontentació del poble, de la societat, amb el camí que segueix la política actual. La mala gestió d’alguns i les presumptes i evident manipulacions d’aquests i d’altres han derivat a polítiques precàries, i han derivat que la democràcia es desgastàs fins arribar al punt de què aquesta s’aventura a un camí dels darrers dies...

La manifestació de sobte va derivar en petites mobilitzacions socials, per una banda a la xarxa informàtica i després entre les persones a peu de carrer. És per això que aquesta manifestació que havia de ser a curt termini, ha canviat la seva simple trajectòria a una trajectòria organitzativa complexa que pretén fer front, des de la bona postura, a la violació democràtica que hi ha actualment.

Aquest moviment, aparentment, sobtat pot recordar a les unitats que es van donar a la Revolució Francesa, o a Espanya a la Guerra del Francès, on diferents persones s’uniren independentment de la seva ideologia política per enfrontar un problema i encarà a la societat a complir un projecte de millora, de canvi. Tot i que el tamany de la manifestació no és tal com les citades anteriorment, el missatge es manté clar en tot moment: “volem un canvi, i el volem ja!” Una clara diferència que distancia les revolucions anteriors amb l’actual, és sens dubte la manca d’agressivitat i força que hi presenta, es manifesten des del silenci, des la harmonia de la col·laboració de fer-ho tots per a tots, que sens dubte podem apuntar que aquesta és una semblança amb les altres revolucions, com ja he dit anteriorment.

Revolució, revolta... És sens dubte un lèxic que implica, a dins les nostres ments, un caos important, una crisi, un final... La gent veu que la situació no és habitual, i el desconcerta, se sent insegura i entra en una espècia d’estat de shock. La paraula revolució connota una certa reticència per parlar-ne tranquil·lament. En el moment que el mitjans de comunicació utilitzen la paraula revolució, la gent ho interpreta com una catàstrofe, que ens pot afectar aviat. La fase nihilista que passa la societat actual és ben visible. Aquest nihilisme, és com deia ni Nietzsche, passiu més arrelat que mai dins les consciències de la comunitat. Tothom parla de crisi, tothom parla de problemes. És en qualque moment que la gent que ha deixar aquest nihilisme passiu per passar a un nihilisme actiu, aixecar-se de la cadira i qüestionar tots els valors que inunden la societat, i posteriorment revaloritzar-los, proposar-nos de nous.

Els valors que ens inunden procedeixen d’una estructura capitalista, procedent de l’economia de mercat. El capitalisme ha arrelat tant dins la societat occidental que pareix ja una raó de ser inqüestionable. No obstant, el capitalisme s’ha de reformar de vell nou i no pareix que hi hagi ni la iniciativa ni la voluntat de fer-ho. El gran problema és la unió de la gestió econòmica capitalista i l’estructura política actual: els més forts dominen el país en tots els sentits, des de la política i l’economia.

Es per això que les manifestacions s’encaren a aquestes dues bandes a la política i concretament a la violació de la democràcia per part dels polítics i del poble, i a la situació del capitalisme.

El catalitzador, però, han estat les retallades que ha fet el Govern a tot el País i concretament les de sanitat i les ajudes socials. Des de fa anys tothom sap que les coses no es feien així com tocaven, i a més la gent ho justificava. Passejant pel carrer podies escoltar perfectament: “aquest ha anar viu(referint-se a un polític), se n’ha duit tot el que ha pogut” i l’altre contestava a mode de reflexió justificada i sense poder-lo refutar: “ i tu no ho haguessis fet?” La realitat en pocs anys ha millorat un poc pel que fa la visió del poble, ara si algun polític està imputat en algun cas de corrupció ja se’l miren com un delinqüent, com un lladre. Des d’aquest punt de vista hi ha una consciència d’unió.

Tornant en el tema catalitzador, la profunda crisi econòmica que viu el País, i que li queda per viure; el creixent nombre d’aturats i les enormes en retallades han espantat molt a la gent. He d’afegir que gran culpa la tenen els bancs. Però aquestes retallades de pressuposts han estat puntuals a uns ministeris molt concrets: sanitat i serveis socials, i evidentment el d’economia. La gent té por de morir, i són els ministeris més “personals” per així dir-ho, i a més el ministeri transversal que ens condiciona moltes activitats que realitzam que és el d’economia. Abans d’aquests ministeris també s’han reduït els de cultura, els d’educació, els de joventut, etc. i ningú ha dit res, només els quatre afectats... I la gent en canvi, molta gent ni ho sabia, podríem dir que a la gent no li importa, no li preocupa. Val a dir que al meu poble, per exemple, es destina més pressupost a festes que joventut i a cultura. No dic que no s’hagin de fer festes, però entre poc i massa...

Molts relacionen les manifestacions amb les que s’han realitzat als països àrabs. La relació és pròxima però no la categoritzaria com de tal importància, com les manifestacions àrabs. Les manifestacions àrabs demanen un canvi, molt més necessari i personal, demanen llibertat, demanen expressió, demanen vitalitat, demanen la democràcia. No obstant és evident que els objectius comuns són el canvi cap al benestar personal i social. El canal de connexió

i organització en ambdues manifestacions ha estat la xarxa d’internet, les noves tecnologies. Vaig poder llegir en un diari: “para acabar con la revolución tenemos que parar la tecnología 3G” És evident que la connexió a internet i sobretot de les xarxes socials, han ajudat a la convocatòria d’aquesta multitud de gent.

L’aire que es pot respirar a les diferents manifestacions que es troben acampades a diferents indrets del País, és el de tranquil·litat, no-violència, i de respecte. Des de les diferents organitzadors es recorda contínuament aquests punt, i la veritat que s’està duent a terme, la policia no ha intervingut en cap cas. A les 21h. la gent arranca a pegar cop a cassoles en motiu de fer-se ressò, de fer-se notar que la voluntat és comuna. El so percudit i metàlic simbolitza un canvi insistent, el so estrident i sec és la metàfora del que es demana: un canvi ja!

La unió de totes les persones independentment de les ideologies és un fet admirable i molt respectable. Però al moviment hi manca unitat objectiva. Cada vespre es convoquen assemblees multitudinària on la gent opina i mostra la seva postura per completar un llistat de canvis possibles per aconseguir una bona realitat. Però les propostes electrificades per alguns megàfons són propostes, pentura, un poc utòpiques que se’n van dispars de la

realitat, i són aplaudides pels assistents. La solució no es troba en els canvis dels sistema, simplement, sinó els canvis han de ser personals, individuals per transformar-los en col·lectius, el canvi social que tothom desitja.

Aquests canvis, vaig sentir a un dels organitzadors ahir capvespre: “la política és una filosofia, és una ètica i ningú s’ha de beneficiar d’aquesta. Els polítics no haurien de cobrar, haurien de treballar a la política al servei de la gent sense un benefici econòmic. I més

als pobles...” El missatge que transmet està, sens dubte, poc argumentat. Qui és la persona que treballa vuit hores diàries sense cobrar... És impossible aquest model. A més he d’afegir que la feina del polític desgasta moltíssim a la persona, i molt. He d’aclarir que de polítics n’hi ha de moltes castes, evidentment me referesc al polític compromès i atent, sense imputacions en cap tipus de delicte.

El degenerador, i el transformador de les visions de la gent, és l’opinió pública. No s’hauria de fer cas del que diu la televisió, la ràdio, i els diaris, com una sola informació objectiva. Cadascú ha de ser el propi periodista de la seva pròpia realitat, i posicionar-se de la seva pròpia crítica, no de la crítica de la crítica.

I ja per acabar, el canvi amb esforç és possible. La realitat és la que és i tenim l’oportunitat de canviar-la. El 22 de maig ha de ser un dia d’expressió de la nostra voluntat. Com hem pogut comprovar la realitat no és amb els grans, hem d’obrir les portes als petits!

Medita i canvia la realitat!

A quin cap cap el què hi cap dins aquest cap??

Doncs no sé, la veritat que la situació és fa mal de definir: n’hi ha que fan aeroports per fer-li exposicions, visites guiades, visites sense guiar..., però i els avions? És igual, ja s’han fet la foto... “Si voleu els avions, a la pròxima legislatura...” I realment, a la pròxima vos faig un After dins el pseudoaeroport i vos pos un hospital... Però per què voleu metges? el que importa és tenir un edifici que posi Hospital Camps(basta i sobra), i una fantàstica fotografia a la portada de la premsa nacional: “El millor hospital del món acaba d’obrir les portes”. Importantíssim titular, però on són els metges, on són els infermers, on és el material sanitari..? Què hem d’esperar a una altra legislatura?? Ara ja tenim un after, un aeroport i un hospital, què falta? Qualque llumbrera diu: “i si feim un centre d’oci: sales de cinema, un macdonalds, un tenda d’animals exòtics, una font hortera, i un restaurant xinès que cervesqui cerveses i “pinxos”...”

La situació que pareix tret del surrealisme més extrem és la realitat de cada dia, en aquest cas, està centrat a València i a Mallorca, però passa arreu del món. La gent no ho qüestiona, ho veu una cosa molt normal, és així i punt: no hi ha avions? No passa res, ja arribaran... I s’enrrecord de l’aeroport, i de l’hospital després de les eleccions... Perquè continuen governant els mateixos partits, i a més el partit que governava després d’una patètica gestió ha tornat a governar, no amb menys escons, sinó amb més, és per indignar-se i dir a la gent que si realment s’estima i estima el que té...

I és a més que molt polítics que governen estan imputats amb casos de corrupció: es passen més temps als jutjats que a la sala de plens... Però això no és ben bé el problema, el problema és que la gent acaba votant els mateixos partit, corruptes! I ara el “kit” de la qüestió: per què surten exclòs de tot deprés del judici? Aquesta resposta m’agradaria que la contestàs algú... Si una cosa me crida l'atenció és com un polític corrupte pot sortir de casa amb el cap ben alt!

Mentre uns es dediquen a destruir l’entorn sense aturar i menyspreant el tresor territorial de cada indret de les seves terres, uns es dediquen a destruir la cultura! Una llengua amb identitat, quin “càncer” és el pitjor que li pot passar al govern, s’ha d’eliminar, una gran i unida, una llengua que ens representi a tots, i una merda! Com volen fer una llengua que representi un país, políticament sí que poden, però la política està volant els nostres caps, i el que ens uneix és la unió nacional, el sentit de nació, l’orgull, l’esperança de saber d’on som i d’estimar el que som i el que tenim, una persona amb seny, basta amb dos dits de seny sap que això s’ha de respectar, i encara no entenc com hi ha gent que pensa així!

Estimam el que tenim, és la nostra riquesa real!

Ja està bé de escuts blaus amb Ps i una cella en forma d’au, ja està bé de manetes amb floretes, ja està bé de fetxetes i creus, mentre aquests no respectin el que tenim... Ara tocam una dedicació per part de tots. Enhorabona a tots els qui estimam el que és nostre, sigui del color que sigui, perquè de bons n’hi ha per tot!

Status Polus, un poc de política.

A la vegada que podem dir que la política és un joc d’atzar i que el triomfador és el més fort i el més esperat(posteriorment ja parlaré de què va el tema), també podem xerrar que la política és una tasca complexa, i feixuga.

La política dur desgasts des dels seus inicis. La coneguda democràcia, que és com molta gent coneix a la política, té els anys contats si la cosa no canvia, ja que veim que aquesta té problemes mals d’arreglar, però no impossibles. És per això que durant anys s’ha intentat boicotejar, s’ha enderrocat. s’ha mal construït, s’ha intentat arreglar...

La política, talment, fa mal definir-la; per tant podríem dir que la política és l’enllaç entre el control de la societat i aquesta mateixa. La societat per si sola no sap controlar-se, i només pot ser controlada amb sí mateixa. Aquest control, no és sempre en absolut la força, així com diria Max Webber, sinó aquest control, que apart d’haver-hi la força, ja sigui repressió policial o repressió judicial (presó, o penes), i ha d’haver un altre control, aquest el podríem anomenar autocontrol del benestar. Seria un mecanisme biològic-racional que no totes les persones posseeixen, és un mecanisme automàtic que se’ns activa, per així dir-lo, quan ens sentim bé. Aquest sentir-se bé és tan complex, que és totalment impossible arribar assolir-lo.

Què és, però, sentir-se bé?

Sentir-se bé. És mal de contestar, evidentment sentir-se bé és està assegut al sofà un dia que estàs cansat, sentir-se bé és menjar un bon plat de la millor cuinera del món... Però tot això que he dit és relatiu, cadascú té una opinió pel que fa sentir-se bé... Per un assassí sentir-se bé seria assassinar, però evidentment aquesta pràctica no és una manera de fer sentir bé a l’altra gent, evidentment que no! Però baixant ara el grau de l’acció, si resulta que només pots sentir-te bé cantant, però cantes fatal molestes als teus veinats, aquests no es senten bé, però tu sí. El sentir-se bé seria sinònim de ser feliç. Ser feliç també és mal de definir, i cadascú té un objectiu de ser feliç, ja començà Aristòtil i no ho va aconseguir, i no ho aconseguirà ningú. Segur que si demanam a deu persones que ens expliquin que és per a cada una ser feliç segur que ens contestarien respostes diferents. Deixam doncs, sentir-se bé a gust del consumidor, i anem a definir-lo com la mateixa expressió, sentir-se bé és sentir-se bé, més clar impossible, però a la vegada més complexa impossible. Anem ara a posar un exemple:

És tan fàcil posar un exemple, quan esteim sols i tranquils, i tenim aquell cuquet que tenim ganes de fer alguna cosa però no sabem el què, ens inquieta i provoca un mal estar personal, aquesta idea més individual la podem transmetre a escala general, a la societat. Ara bé, una vegada la transmetrem a un idea més general aquest moment es complica i és quan sorgeixen problemes socials.

Tots el problemes socials esdevenen d’un problema individual, i tots els problemes individuals esdevenen, escala més petita o no, en problemes col·lectius, socials.

Anem a posar un exemple, una persona que pateix mal de cap fa que es disgusti amb el seu fill que és el president d’una associació de caçadors. El fill que s’ha vist molt afectat per la situació en què l’ha situat el seu pare, convoca una reunió i fa que la gent de l’associació es plantegi si els pares serveixen per res. Els integrants de la reunió surten amb la conclusió de què els seus pares actutalment ja no serveixen per res, manipulats o simplement convençuts pel cap de l’associació; 2/3 dels pares dels caçadors van ser assassinar aquell vespre. Deman disculpes per posar exemples tan extrems, però podrien ser totalment realitats, passa a les sectes, i nosaltres en som víctimes diàriament amb els mitjans de comunicació.

És la política l’encarregada d’arreglar aquest problemes? Per res del món, la política només ha de ser la guia per tal de què nosaltres poguem estar bé. Sentir-nos bé l’anomenarem estatus bonus. És a la vegada que la política està composta per nosaltres mateixos que nosaltres som part d’ella, i ens hem de fer sentir part d’ella i ella part de nosaltres. La política ha de ser acolorida, amb moltes ideologies.

És veritat que la política, almenys a Espanya, és el reflex del més poderosos i dels ignorants. Poderosos, perquè com es pot veure a gairebé totes les regions, el sistema de partits, sempre la disputa està en dos partits, i m’atreviria a dir que en algunes hi ha un partit hegemònic, però això ja seria caure amb especulacions personals, que realment tothom sap. I a nivell d’Estat, es veu clarament, que la disputa està en dos partits, i els altres partits més petits juguen un paper poc important.

El problema que deriva de la mala cultura política que tenim a Espanya desboca tot el seu cabdal a la realitat. Sí, la realitat és que tothom creu que sap de política, dient que són d’un partit i prou, i es queden tan amples. La política és molt més que un partit, és un sistema de partits en tot cas, que representen les ideologies i/o idees dels individus. Un altre exemple que hi ha persones ignorants de la política és que molta gent vota i no sap el que vota, ni s’ha llegit el programa polític del partit, ni el que demanen, ni saben res.

El vot sempre és important, sigui quin sigui el partit que es voti. És veritat que la llei de recompte de vots és injusta, d’aquí la política del forts. La famosa llei d’Hont, que beneficia als majoritaris i perjudica els partits amb manco vots. Si fa ganes, i per curiositat aquesta pàgina simula la la llei d’Hondt: http://icon.cat/util/eleccions/ (està força bé)

El votant a l’hora de votar s’ha de sentir còmode, és a dir des d’un principi s’ha de sentir bé, ha d’estar en estatus bonus. Aquest estatus només és possible fent sentir que el vot és important, i a la pràctica no és així. Amartya Sen, ja escriu sobre aquest aspecte, l’elecció social, és un objectiu molt complex.

I després del vot, l’estatus bonus de cada un pot variar depenent de la política que es dur a terme a partir dels governants. Els polítics, que molta gent els considera lladres, ja a la parla de carrer ser polític és sinònim a ser lladre, per culpa d’alguns personatges, anem anomenar-los, copuditas hominis. Els copuditas hominis, que són persones que han caigut en el voler abastar-ho tot (de diners i propietats, lliurement parlant), i han fet mal al poble. És per això que el poble pensa que els seus treballadors, que és això el que són els vertaders polítics, treballadors del poble i pel poble, els volen robar i enganar. I d’aquesta manera es degasta políticament i socialment. Tothom veu que el sistema s'ha d’arreglar però ningú hi fa res, els crítics, són considerats, com una espècie d’ignorants, o simplement persones a part, que no saben del que xerren, i bé que ho saben.

Votar els partits més forts, no és la solució en absolut. Però sí que és el més racional. Sempre ens agrada tenir els conceptes relacionats d’aquesta manera: “o blanc o negre”, “o limitat o il·limitat”, “o tancat o obert”... És un espècie de codi binari, per resumir al màxim la realitat i poder tenir ordenats el conceptes. I la política la volem pensar talment, o esquerres o dretes, i ja està! Idò, no! No és així, hem de defensar altres postures, l’esquerra o la dreta no són la solució global de tots els problemes (que per cert els problemes mai s’acaben...). És per això que els partits minoritaris valen i els hem de fer valer, defensen les opinions, dels “fluixos”, defensen les nostres idees o almenys molts d’ells, i ja és hora de fer-nos sentir!

Des del meu punt de vista, seria molt positiu, que des de l'ESO, els alumnes cursassin l'assignatura de Ciència Política, d'aquesta manera estaríem cultivant la cultura política actual. I d'aquesta manera els que ara són nins/es, en ser persones adultes podran ser ben conscients de què és el vot, i el que és la política.