L’espurna del canvi encén la flama de la revolució

Després d’anys i anys reclamant el que és nostre, el que voldríem que fós nostre, i el que era nostre, pareix que hem de viure condemnats a recordar el que érem, i el que és nostre hem de pregar que no ens ho rebatin. La mirada curta d’uns pocs veuen en si mateixos la font d’enriquiment del que és de tots. Encara que no és només això, nosaltres hem de viure als seus peus, a les seves urpes i aguantar perquè pareix ser la realitat única i possible que podem disposar, com ciutadans, com a persones. No hem d’oblidar que la nostra condició sine qua non és la de ser humans, i no la de ciutadans reprimits –que és amb el que ens estan convertint.

El desgastament social, polític i econòmic ha creat entre nosaltres una fisura cada cop més gran entre els que tenen i els que no tenen. Un problema que carreguen damunt les persones i en si és problema dels de dalt, la qual tasca és la de gestionar a partir de la política una societat JUSTA, EQUITATIVA i EQUILIBRADA. La reducció de la disparietat Gini seria de les mesures que al nostre país ha de protegir, i recuperar. No només hem de recuperar els espais econòmics, sinó tots aquells espais que ens han privatitzat, són privatius a la nostra entrada. Ens priven l’entrada perquè uns quants gaudeixin del que és de tots.

No és normal que a la nostra costa la farceixin de formigó i bloquets, no és normal. No és normal, que la nostra vida sigui per fer feina, per tenir els ulls posats en els diners. No és normal que els llibres siguin cars, que els canals de televisió siguin pura merda. No és normal que a les nostres aules hi trobem 40 infants, que els centres educatius tenguin tantes mancances de personal i infraestructures. No és normal, que la nostra Illa(es) no tengui una connexió amb un transport públic ben planificat, i que tot el sistema estigui pensat pel cotxe, el nostre poble està pensat pel cotxe i no per les persones. No és normal que hom faci feina i el vegin com un nombre o una despesa, i no com una persona que treballa per mantenir-se (en els millors dels casos) o per subsistir (en els pitjors dels casos, cuidant una família i pagant una hipoteca que l’ofega). No és normal, que no vegem l’altre com un més, i el vegem com una amenaça. No és normal...

Encara que no sigui normal, ens fan creure que no hi ha altre raó de ser. Segurament no som la flama de la la revolució, però dins cada un de nosaltres hi ha l’espurna que l’encén. Ens hem d’aixecar, i dir que això NO és normal, i que ja està bé de tanta història repressiva, de tanta poca consideració pels qui fan feina per construir el seu entorn, per cuidar-lo, per respectar-lo. Hem de tombar les grans masses homogeneïtzadores de la realitat política, i hem de començar a pensar i obrir els ulls per dir: que no és el que volem, que no ens venguin amb històries de si generaran més llocs de treball (val d’acord, a quin preu? Si no te bastava els anys de feina ara uns quants més, ara ja te podem treure dit, ara ja no ets productiu, ja no ets útil... a fora). Hem de voler ser l’espurna encesa, som i serem canvi.

De l’ontologia política a la política de poble.

Quan hom pensa en què significa política li ve al cap tot un seguit de conceptes que no esdevenen estrictament del terme. No obstant, les aptituds i actituts d’uns miserables han impregnat de merda la política que en si és el triomf social del poble. La política no és el que fan els polítics o polítiques, s’entén (o vull entendre) com a política tot aquell espai dialèctic que atenent a un problema o una situació es mira de trobar una solució, des del meu entendre des de la base, que generi resposta amb una perspectiva holísitica i beneficia primer de tot els que més ho necessiten, i segon al màxim de persones del col·lectiu.

La política obscurida del poble ha desencadenat una mena de joc de cadiretes i interncanvis de gairebé qualsevol tipus (des d’econòmics fins el més mínim acte o insinuació sexual). Una política hipòcrita i ignorant donen importància a una bona cara i postureig i no pas a un projecte polític sólid. És igual quin sigui el pilar de defensa o la línia argumental d’una ideologia sòlida, és més important anar a un acte a posar bona cara, saludar a algú desconegut, que apostar per un programa que es centri amb el poble, i crear d’una vegada per totes ideologia. 

Potser tot el que dic és absurd, i realment la ideologia ja està creada. Una ideologia de la cadireta, del “canvi no és possible”, la de “sabeu que sou d’utòpics”, la de “no fareu res”, la de pensar que res nou és possible, la de pensar que ningú és important i hom acaba sent un nombre sobre una targeta de plàstic o d’un color damunt una gràfica, o un més o un menys d’uns nombres que volen segons la força política que els nomena. Emperò, els nombres són nombres, les persones són persones. El teatre és el teatre i la vida real és la vida real. He dit!