Les polítiques i les voluntats de canvi s’han relaxat en la societat actual, l’economia i l’individualisme han fet la conformació d’un estat sòlid però a la vegada una societat feble i quebradissa. La creixent burocràcia, ja des del inicis que Weber la defineix com allò fora de nosaltres, aquella institució la qual pertanyem però que no se’ns és pròpia. Si miram bé la situació actual, on la burocràcia ha augmentat totes les seves competències, fins el punt de gestionar les relacions personals, gairebé.
La diversificació dels poders i la marcada jerarquització del sistema burocràtic han permès a molts polítics i empresaris dur a terme diferents actes de corrupció. És un tant contradictori, per una banda la burocràcia dificulta la corrupció, però per l’altra fa que la poca corrupció que circula quedi amagada dins la complicada trama de institucions i diferents cares que les gestionen, a més d’una enorme funcionariat sotmès a les ordres d’un o més caps de la piràmide jeràrquica.
El cas Urdangarín, el cas Palma Arena, i els casos i casos de la Generalitat Valenciana, són un gran exemple de corrupció en el sistema burocràtic. Els tres casos cada un dels caps de cada trama tenen una legitimitat, en un principi legal, no obstant la d’Urdangarín la legitimitat és carismàtica, o podríem dir-li tradicional ja que forma part d’una família reial, de forma indirecta. Els casos de corrupció s’han donat llum ara recentment, tot i que aquest fenomen s’ha anat donant durant temps des del passat.
Un cas curiós que podem desvolupar és el cas d’Europa, que és un clar exemple del creixement burocràtic. Arcadi Oliveres, en el seu llibre Un altre món afirma:
“La constitució Europea és un clar exemple de com l’exercici de la democràcia pot ser molt més aparent que real, ja que hi ha un important dèficit de transperència” (pàg 47, 2011)
És així la democràcia no deixa de ser una farsa administrativa que no fa més que jerarquitzar a partir de la burocràcia la realitat d’Europa, evidentment hi ha països més poderosos que els altres, i a més n’hi ha en dret a veto, això és un exemple antidemocràtic. No obstant, la Unió Europea ha arrelat dins les psiques de les persones com a tal: la jugada ha sortit bé. Aquest “organisme superior” a totes les altres institucions de cada país que conformen la Unió Europea, té un respecte important. Les persones es senten europees, i es senten identificades amb el sistema, els hi és pròpia, però paradoxalment és una institució fantasma, “ni la tocam, ni la sentim”. És difícil trobar una delegació de la Unió Europea i encara més difícil conèixer algun funcionari d’aquest entramat burocràtic.
La realitat de la pseudo-Unió Europea consisteix en establir un complexe de facilitats a les empreses a créixer, als bancs a crear deute i més deute, d’aquesta manera els rics més rics, els pobres més pobres. És difícil entendre com la gent tolera aquestes gestions, que de fet no és tan mal d’entendre: els mitjans de comunicació (empreses i poderosos) ens manipulen al seu gust, a la seva voluntat. No són, per res els presentadors, aquests ja estan submergits dins la mateixa marea, sinó els mandataris i el fil conductor de la informació de l’engany, talment com diu Chomsky. La informació vàlida no interessa que es sàpiga, basta en veure tot el panorama de Wikileaks.
La Unió Europea sorgida com a resultat d’una deteriorada Europa, després d’una guerra i d’una profunda crisi social i econòmica, es configura el territori de la Unió Europea, que garanteix un ampli ventall de possibilitats de desplaçaments i logística que faciliten a les persones i als comerciants. Aquesta en seria la vesant social. Val a destacar, també, la facilitat que ha tengut la gent en sentir-se una imposició realment nova de consciència de grup, el sentir-se europeu, és un cas complex que podria ser estudiat profundament. Supòs que el sentiment és una cosa positiva pel ressorgiment de sentir-se unit, un grup. L’altra cara de la moneda seria la vesant econòmica, l’Europa econòmica, aquest sentiment no podia en basar-se en la societat, que pot ser un període efímer a més es pot revelar en contra i fragmentar la configurada Europa, anem a crear allò que ens pot marcar com el que som, una moneda, l’Euro. L’Euro no només unia una comunitat sinó que feia rics als més rics, les potències europees n’han sortit beneficiades, en canvi els països més pobres n’han sortit més perjudicats, eren pobres i ara ho són més.
La realitat apunta en una crisi política, no només europea sinó global, per causa del capitalisme i concretament del neoliberalisme, empobrint a la societat i enrriquint només un quants. La gent cansada i desanimada deixa de banda les seves voluntats de canvis i es sotmeten a qualsevol jerarquia, es senten més segurs i descarregats de responsabilitats.
