Si davant totes aquestes situacions “crispants”, i a la vegada intolerants que patim i ens fan patir, el nostre marge d'actuació queda amb un simple sentiment cosmopolita d'"això s'ha d'acabar", ben malament anam. No estic criticant la iniciativa cosmopolita, sinó que en veig la necessitat de fer-la visible, de materialitzar-la que d'una vegada per totes fer algun canvi en el nostre entorn. Sé que esteim contínuament manipulats, filtrats, sotmesos a unes institucions polítiques més bé inestables. Regides per unes pulsacions capitalistes neoliberals de les grans empreses transnacionals, que en primera o darrera instància ens governen, ja sigui de forma directa com indirecte.
Per posar un exemple sobre aquesta manipulació la qual esteim sotmesos, fa uns dies que el programa televisiu de Jordi Évole, Salvados, va retreure a la llum un cas silenciat com va ser el cas del Metro de València, un dels accidents del Subterrani més grans de la història (43 ferits i 47 morts). Els mitjans de comunicació desviaren la notícia a l’arribada del Papa, i es va deixar de banda la notícia que en realitat havia d’explicar-se. Aquesta fou la voluntat dels polítics valencians del Partido Popular en què el succés havia de ser oblidat (poques notícies, canvi de nom de les estacions, silenciar als testimonis...), o simplement no havia de conèixer-se. No obstant, el problema no és l’accident en si (que també), sinó el fet d’ocultar una d’evidència empírica tan important i que s’ha reduït en un mer record de les famílies que hi van perdre alguns dels seus membres. Poca broma, són persones que han mort, poca broma! No són unes de les tantes cagades que poden fer a les gestions educatives els nostres meravellosos polítics, estem parlant de persones; no de sumes, ni restes, ni objectes; sinó pares, mares, infants, padrins, germans...
D’aquí el problema: els nombres. Nombres, nombres i més nombres. Ja no importa a què te dediquis mentre acumulis més nombres, i nombres i nombres... Diners i diners i diners. Segurament més de la meitat dels joves titulats no es dedica ni en una feina mínimament relacionada amb el que es va formar, i a més altres persones s’han de dedicar a fer feines amb unes condicions nefastes. Enginyers, filòlegs, historiadors, arqueòlegs... possiblement treballin a una empresa de menjar ràpid, o en una cadena d’assegurances fent enquestes per captar clients. Perquè inclòs una vegada mort, els nostres familiars tindran diners, diners i més diners, així les dosis d’antidepressius seran més laxes i la gent estarà més “sana”, es “sentiran més bé”. Acumulam diners i pastilles, sempre acumular. Ser ric, ser més, i més, i més... Som una societat abusiva, addicte i conformista. Ja és igual el que ens diguin, que ens llevin el poc que tenim (la llengua, l’atur, les ajudes, els arbres, el que és públic, el temps, la pròpia vida...), que ens menteixin, que se’ns riguin a tota la cara, que ens peguin una galtada deixant-nos la mà marcada (o disparar bales de goma, o porrades al crani) i contestem suaument: “ai, m’has fet mal” i no cridem que això és realment un atac contra la llibertat. Aquí alguna cosa falla.
La cultura que era, i per poc que sigui és, l’única arma que podríem utilitzar l’hem prostituïda, l’hem donada a les grans empreses perquè organitzin festes, orgies, piscolabis i altres salses que ens fan creure que les necessitam per viure: “agafa’t unes vacances i ves-te’n a Egipte, viuràs com un autèntic descobridor de runes, i exploraràs piràmides”. És que ja no basta la desgraciada vida laboral com encara la vida personal s’hagi de fer servil per a millorar la vida professional. Prostituïm la cultura: llibres d’autoajuda que van disfressats de novel·la, música que no cerca amants sinó adeptes (consumidors). Per posar-ne un exemple: el famós personatge Justin Bieber, ha estat, i suposo que ho és, una de les millors jugades per a la indústria musical. Ja no cerquen un criteri musical excel·lent, sinó allò homogeneïtzat per a la massa. Una massa jove, d’uns dotze anys, així s'adoctrinen més joves i en ser majors ja no s’han de dedicar a adoctrinar-los i seran per sempre submisos. Nines (en general) que just saben fer equacions (ho dubtaria), ja tenen el seu ídol sexual, en els seus simples dotze anys. La música passa directament en un segon pla, amb la presència d’aquesta persona es tornen folles i folls. No hi ha res d’estranyar que els joves s’iniciïn tan aviat a les pràctiques sexuals. Igual que tampoc és d’estranyar que s’iniciïn a les drogues i a l’alcohol quan estan davant la caixa “tonta” tot el dia impregnant les seves retines de Disney Chanel, MTV i vídeo-jocs. I per “colmo”, si encara pareix poc, quan no estan davant la televisió estan davant l’ordinador, davant el mòbil, davant la tablet, o davant un cartell lluminós de publicitat...
Les coses no estan com la majoria voldríem, com és evident, diferents a ara. Estic cansat que quan predic que alguna cosa no funciona, o gairebé totes no funcionen la gent m’etiqueti de pesat, que se’m va la pinça, que estic flipat, que sóc un utòpic, que men vaig de la realitat, que sóc un mal sofrit. No és el fet que m’ataquin i vagin en contra de mi amb certs ànims d’ofendre’m, sinó de fer-me callar, volen no sentir-me (pot ser la meva expressió, ni veu és agradable). El problema és com no hi ha més gent mal sofrida, i es deixen baladrar l’orella amb titular com ara: “sortirem de la (merda) crisi”. La crisi no està només en l’economia, està en nosaltres, i en la política: ens matam, ens agredim, ens feim de tot, i no és simplement per tema de doblers, ni el d’acumular béns. Alguns pensen que la responsabilitat no recau damunt seu, és cosa dels altres (indivualisme cultural i comercial que ha dissolt la poca solidaritat occidental). Tenen la consciència tranquil·la pensant: “hi ha experts que trobaran i duran a terme les opcions vàries per sortir dels problemes”. Per exemple, “sortirem de la crisi el 2014”, “els 5.000.000 d’aturats és un xifra impossible”, “los votantes del Partido Popular pagan la hipoteca (y se quedan sin comer)”, “som el canvi”...
Arriba un moment que un es qüestiona la realitat, i es demana fins quan serà així? Fins quan mataran elefants i se n’aniran a esquiar a la nostra cara? Fins quantes persones innocents hauran de morir perquè ineptes ens governin? Fins quan..? Tanmateix com aquesta publicació tendrà transcendència zero, per això m’he pogut permetre el luxe de comentar quatre coses que no m’agraden, i que crec que hauríem de fer alguna cosa al respecte, per exemple posar-nos de mala llet, és una opció més que viable.
