Records dibuixats amb llàpissos de colors

[música per acompanyar la lectura. Clica-hi a sobre]

Les gotes de la pluja cauen any rera any, el vent bufa suau, el sol brilla, la lluna il·lumina, els insectes passen, s’aparellen, allà. Aquell dia, les hores passen, ningú sap res d’ell, dia 18 de novembre el matí, perd el control del cotxe, allà, la carretera banyada, la pluja insistent, una feina; no li van permetre veure créixer la seva filla, estimar-la, continuar estimant a la seva dona, realitzar els seus objectius, crear-se com a pare, com a persona enfadar-se amb la filla, amb la dona, emocionar-se, riure’s, besar-se i qui sap si tenir un altre fill o filla... Ho va deixar tot, sense pensar-ho, del tot al res. Així com les gotes de pluja caien del cel, també caien dels ulls, els cors accelerats, nervis, una situació que no s’espera, un silenci s’apodera de la situació, es senten els insistents alens. El pont de la vida es destrossa, es fa llarg i obscurs, només el temps ajudarà a il·luminar el pont, el camí, la gent porta fanalets que els ajuda a continuar el seu camí. 

Ella el recorda cada any, cada mes, i cada dia que ho necessita. S’intenta imaginar com seria la seva vida amb ell, com hauria estat tot. La veritat, que quan la veus xerrar d’ell se’t fa estrany com una persona pot recordar tan i tan bé tot el que va viure amb ell sent tan petita. Ho explica tranquil·lament, amb sentiment, se li escapen alguns somriures  que desprenen més que un record. Si alguna cosa m’agradaria poder-li fer arribar, es que sap que me té sempre pel que me necessiti.

Quan passa per allà, el cap processa imatges, records, necessitats, que ha tengut, que li hagués agradat tenir. El poc que va tenir li va servir per entendre que ella podia seguir envant, que res l’havia de detendre. Les plantes a la zona floreixen de realitat, de sentiment, els insectes es reprodueixen, la vida es crea i es desfà. Les plantes es demanen quan sortirà el sol, quan tornarà a ploure. Les persones es demanen què... [moltes coses es poden arribar a demanar]

El seu coret, aquell dia, deixà de bategar dins ell, i passà a bategar dins els demés. Conec na Carmeta des de fa molt de temps, i assegur que dins ella li batega una força que no li és pròpia, un optimisme, que no pot venir d’una única persona ha de venir d’una altra persona, el seu pare.

A tu Carme.