La Unió Europea, la deteriorada Unió Europea, és sens dubte l’experiment del capitalisme més extremat que s’ha fet a Europa. El seu objectiu establir una moneda única a tot el territori europeu, no s’ha aconseguit. Ser una potència mundial, tampoc. Crear un sentiment de pertinença, tampoc. Facilitar tràmits, no. Crear facilitats a les empreses transnacionals a fer-se més riques, sí; benvigut neoliberalisme.
La realitat la pseudo-Unió consisteix en establir un complexe de facilitats a les empreses a créixer, al bancs que crear deute i més deute, d’aquesta manera els rics més rics, els pobres més pobres. I és difícil entendre com la gent tolera aquestes gestions, que de fet no és tan mal d’entendre: els mitjans de comunicació (empreses) ens manipulen al seu gust, a la seva voluntat. No estic dient per res els presentadors, aquests ja estan submergits dins la mateixa marea, sinó els mandataris i el fil conductor de la informació de l’engany. La informació vàlida no interessa que es sàpiga, basta en veure tot el panorama de Wikileaks.
La Unió Europea sorgida com a resultat d’una deteriorada Europa, després d’una guerra i d’una profunda crisi social i econòmica, es configura el territori de la Unió Europea, que garantitza una ampli ventall de possibilitats de desplaçaments i logística que faciliten a les persones i als comerciants, aquesta en seria la vesant social. Val a destacar, també, la facilitat que ha tengut la gent en sentir-se una imposició realment nova de consciència de grup, el sentir-se europeu, és un cas complex que podria ser estudiat profundament. Supòs que el sentiment és una cosa positiva pel ressorgiment de sentir-se unit, un grup. L’altra cara de la moneda seria la vesant econòmica, l’Europa econòmica, aquest sentiment no podia en vesar-se en la societat, que pot ser un període efímer a més es pot revelar en contra i fragmentar la configurada Europa, anem a crear allò que ens pot marcar com el que som, una moneda, l’Euro. L’euro no només unia una comunitat sinó que feia rics als més rics, les potències europees n’han sortit beneficiades, en canvi els països més pobres n’han sortit més perjudicats. Països de la Unió europea no van voler una moneda, i estaven amb tot el seu dret.
El (futur)fracàs de la Unió Europea està a prop. Els forts problemes econòmics de Grècia han desestabilitzat gran part de la Unió Europea. A més s’alimenta i es retroalimenta el sentiment de crisi, no només econòmica sinó europea. Aquesta forçada unió i les males gestions ja siguin europees o particulars de cada país han fet que l’economia sigui un factor importantíssim de futur. La nova Unió europea o la que ha estat sempre, la Unió Franco-alemana imposa les polítiques a la resta de països, i és més governa a tots els altres. El cas de Grècia me servirà de gran exemple. Grècia és un país que pateix des del passat un deute elevat i que ha anat incrementant amb el pas dels anys, de totes formes va entrar a la zona euro. Per subsanar part del deute França i Alemanya van cedir diners, que més tard reclamarien, és tant el que van cedir que depèn en part de l’estat de Grècia.
Grècia davant aquest enorme problema, el seu primer ministre Papandreu convoca un referèndum per consultar al poble el destí de Grècia, i se’ns ha volgut mostrar com un problema. Els mitjans mostren el referèndum com un fet crític de la mostra de debilitat del País, la Borsa que cau després de convocar-lo, i França-Alemanya reprimeixen l’acció, és tot un drama després de convocar un referèndum. Què hi ha més democràtic que demanar al poble que opina? Ja s’està que l’acció no ha estat del més correcte per part del primer hel·lènic, però quins són els motius per no deixar fer un referèndum?
Pot ser el problema de Grècia el punt de partida de la forçada Unió Europea? O simplement serà Grècia aglutinada per França o Alemanya(que de totes maneres no hi trobarà massa diferència si fos els cas...)? Quedarà tot a Grècia o s’anirà extingint a la resta de Països, Portugal tremola i Espanya també...
Les formes d’arreglar-lo són gairebé infinites, però el problema és que s’han de suprimir grans transnacionals que controlen tota la política actual, i això no volen que passi.
[m’encantaria poder donar arguments més sòlids però no tenc ni la formació, ni el temps per poder-ho fer]
AD€U Europa :) ?
1 comentari:
Interessant, Antoni Simó. Però jo crec que la UE era forçada ja d'abans que hi hagués crisi, si d'un cas potser ara es manté la unió de manera més forçosa.
A mi, el que em molesta més no és el capitalisme lúcid que surt de tots els poros institucionals de la UE, sinó aquesta intenció de voler crear una identitat, com si ja existís. Recordo els discursos dels polítics: tots som europeus, tot és molt maco, compartim un mateix interès, etc. I jo que penso que la història d'Europa s'ha creat, s'ha forjat, de fet, sempre a través de guerres. Com continuï la tendència actual, penso jo que la desarticulació de la UE pot ser bastant greu.
Publica un comentari a l'entrada