Quan hom pensa en què significa política li ve al cap tot un seguit de conceptes que no esdevenen estrictament del terme. No obstant, les aptituds i actituts d’uns miserables han impregnat de merda la política que en si és el triomf social del poble. La política no és el que fan els polítics o polítiques, s’entén (o vull entendre) com a política tot aquell espai dialèctic que atenent a un problema o una situació es mira de trobar una solució, des del meu entendre des de la base, que generi resposta amb una perspectiva holísitica i beneficia primer de tot els que més ho necessiten, i segon al màxim de persones del col·lectiu.
La política obscurida del poble ha desencadenat una mena de joc de cadiretes i interncanvis de gairebé qualsevol tipus (des d’econòmics fins el més mínim acte o insinuació sexual). Una política hipòcrita i ignorant donen importància a una bona cara i postureig i no pas a un projecte polític sólid. És igual quin sigui el pilar de defensa o la línia argumental d’una ideologia sòlida, és més important anar a un acte a posar bona cara, saludar a algú desconegut, que apostar per un programa que es centri amb el poble, i crear d’una vegada per totes ideologia.
Potser tot el que dic és absurd, i realment la ideologia ja està creada. Una ideologia de la cadireta, del “canvi no és possible”, la de “sabeu que sou d’utòpics”, la de “no fareu res”, la de pensar que res nou és possible, la de pensar que ningú és important i hom acaba sent un nombre sobre una targeta de plàstic o d’un color damunt una gràfica, o un més o un menys d’uns nombres que volen segons la força política que els nomena. Emperò, els nombres són nombres, les persones són persones. El teatre és el teatre i la vida real és la vida real. He dit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada