Després d’anys i
anys reclamant el que és nostre, el que voldríem que fós nostre, i el que era
nostre, pareix que hem de viure condemnats a recordar el que érem, i el que és
nostre hem de pregar que no ens ho rebatin. La mirada curta d’uns pocs veuen en
si mateixos la font d’enriquiment del que és de tots. Encara que no és només
això, nosaltres hem de viure als seus peus, a les seves urpes i aguantar perquè
pareix ser la realitat única i possible que podem disposar, com ciutadans, com
a persones. No hem d’oblidar que la nostra condició sine qua non és la
de ser humans, i no la de ciutadans reprimits –que és amb el que ens estan
convertint.
El desgastament
social, polític i econòmic ha creat entre nosaltres una fisura cada cop més
gran entre els que tenen i els que no tenen. Un problema que carreguen damunt
les persones i en si és problema dels de dalt, la qual tasca és la de gestionar
a partir de la política una societat JUSTA, EQUITATIVA i EQUILIBRADA. La
reducció de la disparietat Gini seria de les mesures que al nostre país ha de
protegir, i recuperar. No només hem de recuperar els espais econòmics, sinó
tots aquells espais que ens han privatitzat, són privatius a la nostra entrada.
Ens priven l’entrada perquè uns quants gaudeixin del que és de tots.
No és normal que
a la nostra costa la farceixin de formigó i bloquets, no és normal. No és
normal, que la nostra vida sigui per fer feina, per tenir els ulls posats en
els diners. No és normal que els llibres siguin cars, que els canals de
televisió siguin pura merda. No és normal que a les nostres aules hi trobem 40
infants, que els centres educatius tenguin tantes mancances de personal i
infraestructures. No és normal, que la nostra Illa(es) no tengui una connexió
amb un transport públic ben planificat, i que tot el sistema estigui pensat pel
cotxe, el nostre poble està pensat pel cotxe i no per les persones. No és
normal que hom faci feina i el vegin com un nombre o una despesa, i no com una
persona que treballa per mantenir-se (en els millors dels casos) o per
subsistir (en els pitjors dels casos, cuidant una família i pagant una hipoteca
que l’ofega). No és normal, que no vegem l’altre com un més, i el vegem com una
amenaça. No és normal...
Encara que no sigui
normal, ens fan creure que no hi ha altre raó de ser. Segurament no som la
flama de la la revolució, però dins cada un de nosaltres hi ha l’espurna que
l’encén. Ens hem d’aixecar, i dir que això NO és normal, i que ja està bé de
tanta història repressiva, de tanta poca consideració pels qui fan feina per
construir el seu entorn, per cuidar-lo, per respectar-lo. Hem de tombar les
grans masses homogeneïtzadores de la realitat política, i hem de començar a
pensar i obrir els ulls per dir: que no és el que volem, que no ens venguin amb
històries de si generaran més llocs de treball (val d’acord, a quin preu? Si no
te bastava els anys de feina ara uns quants més, ara ja te podem treure dit,
ara ja no ets productiu, ja no ets útil... a fora). Hem de voler ser l’espurna
encesa, som i serem canvi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada