És dematí, li és absolutament igual. És capvespre, li és absolutament igual. És vespre, li és absolutament igual. Li és igual l’hora que sigui, per a ell el rellotge no és important, per a ell el rellotge no existeix. Ara ja era major i de fa uns anys va perdre les ganes de viure, després de la mort de la meva padrina. Ja diuen que la convivència unifica els organismes... El meu padrí que des de molt jove treballà, per donar pa als seus fills, a feines feixugues, entre elles la mina, a treure marès, al camp... Feines que el feren fort, i força que conservà fins els darrers dies. Una persona nerviosa i impulsiva feien d’ell un personatge característic, callat i molt seu, orgullós de la seva feina i dels seus fills.
De jove, treballant fent pous li pegaren dos infarts que el van deixar mal parat, però que mica en mica es va anar recuperant, però mai pogué recuperar una vitalitat excepcional.
Per entretenir-se es va muntar un hortet a prop de casa, on hi sembrava tomàtigues, pebres, a part de molts arbres fruiters. M’enrecord que sempre xerrava de les figues i dels gínjols de l’hortet, que a la família deiem el solar.
Anava a munt i avall amb una bicicleta, que ell anomenava la màquina. Era de color vermell, amb el quadre de passeig, els mànecs i el seient de color blanc que amb els temps van adaptar-se a un coloret més marronet. A més va fer unes modificacions a la bicicleta, que quan era més petit me cridaven especialment l’atenció. A prop del fre dret va situar una palanqueta que accionava un pal que roassava els radis de la roda de davant i amb el moviment de la roda aconseguia pegar a una campaneta, i d’aquesta manera accionava el timbre. Anava al bar a fer un beures, a xerrar amb els amics, i sempre amb la pipa, a la boca o a les mans que preparava per posar-se-la a la boca, li va costar acostumar-se a deixar el mal vici. De fet record anar a casa dels padrins i sentir la padrina, quan era viva, renyar-lo per fumar, ella odiava l’olor del tabac.
M’enrecord de molts diumenges anar a casa dels padrins, i pujar a dalt on hi tenien una terrasseta cobert, amb una camilla al centre i a la dreta una llar de foc amb un fogonet, on els diumnges cuinaven allà. A la camilla hi havia una caixeta on el padrí guardava totes les eines pel manteniment de la pipa. Cada diumenge la meva padrina deia, vaig a remanar l’olla, i el meu padrí s’aixecava i deia ja hi vaig jo! Jo convençut anava amb ell i també venia el meu germà, i mos deia: “Ara no digueu res a sa Padrina, que si no me renyarà” Agafava la pipa el tabac i just remanava l’olla i posava la pipa en marxa. Quan baixava ja sentíem la padrina: “ara aquest home meu, ja ha fumat”. El padrí deia que no però escampava una olor a tabac...
Amb el pas del temps el meu padrí va anar veient perdre amics, companys de feina, però la mort més dolorosa va ser la de la meva padrina. A partir d’aquell moment la seva vida canvià, i a poc a poc va anar perdent la capacitat d’enrecordar-se de les coses, no obstant mai va oblidar un rostre de la seva família, sempre reconeixia a tothom.
Avui li hem donat l’adéu al seu mal viure, i ell cansat i fatigat ha acceptat a fugir. És un dels dies que els colors envers d’alegria transmeten tristor.
Gràcies padrí i padrina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada