Interrogants, ignorants.

I si tot està pensat? I si sense adonar-nos programam el que ha de passar? Qui no s’ha demanat això moltes vegades? Si ens vestim de determinada manera per atreure a certes persones o col·lectius? O si ens posam determinada roba interior per sentir-nos diferents? Que fa que ens trobem pel carrer? Què determina això? Qui ho determina? O és simplement un tot que passa, espontani? És un tot que succeeix així com vol? Qui va inventar les receptes? O la pasta brisa? O les coques de verdura? O el trempó? Va ser tot així espontani, o va estar reflexionant anys? O qui va ser el dissenyador del nus de les sabates, el típic? O qui s’inventà les avarques? O qui va donar la primera besada? O qui va inventar la postura de seure? O qui va inventar els coberts, i per què es diuen així? Hagués pensat el mateix Immanuel Kant si hagués escrit les seves obres amb ordinador portàtil? L’Església seria així com és si en Tomàs d’Aquino hagués tengut twitter o facebook? I si en Nietzsche hagués tengut carnet de cotxe? Que passaria si en un moment donat tot el món li pega per estimar-se? Què passaria si per un moment el Món s’oblida de l’economia, de la feina, de tot, per dedicar-se a pensar i aproximar-se a les persones? I si eliminam els estrats? I si jugam a ser nins sense preocupar-nos de l’esdevenir? O si poguéssim estimar a moltes persones? Qui va ser el primer que va posar taula? O qui es va inventar la baguette? Què passaria si de cop i volta el món pensàs diferent del que estava pensant fins ara? I per què el número Pi és tan extens? Per què hi ha gent que creu amb el tarot, o la religió? Què passaria si els candidats dels dos grans partits de les eleccions estatals mantinguessin relacions sexuals a un debat a la televisió pública? Per què són tres reis mags i no milions, si havien de repartir tants regals? Per què el dolç són postres i els salats son primers o segons? I perquè no acabar amb salat envers de dolç? Per què som els únics animals que tenim raó, i no l’utilitzam? Per què anam vestits? Per què ens costa tant reconèixer els errors? Què passaria si de sobte un grup de naus extraterrestres absorbeixen tot l’aigua del planeta, i ens la donassin en forma de pluja dia rera dia? Què passaria si de cop i volta les institucions es converteixen amb clubs d’”alterne”, discoteques i salons de ball de saló per a la tercera edat? Què passaria si tots ens agradàs menjar brou de pedres? I si ens lleven les teles, les ràdios, els ordinadors? Com viuríem si no tenguéssim ulls, o nas, o orelles? I si l’agua de l’aixeta fes gust a botifarró? O a maduixa? Quin encant tendria Mallorca si no fos una illa, o Menorca? O Egipte si no tingués piràmides? Què passaria si no felicitàssim els nostres amics, familiars per una cosa que sabem que han fet bé? I si ho sabem perquè no ho feim? Que serien de les universitat si no fossin majoritàriament joves?

En veritat de la realitat són preguntes aparentment absurdes, que si vols pensar-hi detingudament poden ocasionar més que un mal de cap. Coses que donam per fetes, i no ens qüestionam res; i per què fer-ho? I per què mos feim preguntes, si no escoltam les respostes?

[Estau ben convidats a donar-me respostes a les preguntes que m'he fet ;)]