Què petit és un bit! Hom pot pensar, clar estar que no és, a priori, una cosa palpable i, a més que no ocupa espai. Però què passa quan són milions i milions, directament palpable pentura no, però ocupa un espai determinat, dins discs durs, o servidors (supòs que un informàtic corregiria la meva expressió, per favor feis-ho). Aquest servidors ocupen lloc, un espai físic... Perquè la informació tot i ser digital, i que paresqui que voli per una xarxa mundial, en realitat aquesta informació s’emmagatzema dins sales i sales de contenidors que recopilen contínuament la nostra informació: correus, xarxes socials, vídeos, documents, tràmits... Infinitat d’informació que pareix que creix a ritmes estratosfèrics, i cada vegada la societat, i els individus en són més dependents d’ella. Som tan dependents d’ella que la necessitam per fer tràmits administratius, per comunicar-nos (pot ser interessant parlar-ne en una altra entrada al bloc), i moltes altres coses que fa anys que no n’havíem xerrat mai i ara no podem estar sense xerrar-ne.
Hi ha una filosofia científico-tecnològica estratament lligada a una forta filosofia capitalista, tant que són deslligables. Per posar un exemple de la relació d’economia i tecnologia, podem posar l’obsolescència programada: el que és complicat no és inventar aparells bons i que durin, el que és complicat és crear aparells que durin poc. D’aquesta manera s’assegura la roda de consum capitalista. És més, hi ha un tractat internacional que les bombetes convencional no poden durar més de 1000 hores. Si alguna empresa fa una bombeta que duri més del que està acordat és penalitzat o boicotejat al mercat.
El capitalisme, sense entrar-hi molt profundament, defensa i fa creure que el món és infinit, que tot és estable, i tota riquesa és repartida que s’obté de la producció és repartida eficaç i equitativament entre els treballadors, els empresaris, i els consumidors amb el producte o servei. Aquesta filosofia de que tot és infinit i estable es trasllada quan parlam de tecnologies de la informació. Enviau correus electrònics, que tothom tengui xarxa social, que tothom tengui control del seu compte del banc, que tothom pugui xatejar amb el seu germà que està a l’altra paret, que tothom pengi vídeos, que tothom visqui comunitàriament, això sí es mantenen les categories socials, el nivell adquisitiu...
Però que passa, si falla el sistema? Aparentment res, que ha de passar?(Ironia absoluta).
Doncs un exemple el trobam a les conegudes BlackBerry on els servidors han tengut un error de funcionament, segons versions oficial. I no serà, que els servidors hagin petat a causa de la quantitat d’informació que s’arriba a manipular durant el dia: xats, correus...?
Crec que això pot ser un fet que ens plantegem el sistema. Què passaria si rebenten els servidors de Google, de Youtube, seria una mena d’apocalipsi, on l’ésser descobriria noves sensacions després d’un gran pas d’indignació per la falta de serveis com internauta posseeix. És més moltes empreses anirien a la fallida i molta informació quedaria dissolta a un pou sense fons, i seria una tasca, si més no, complicada de compondre. Moltes persones a més es veurien sotmesos dins un tarannà nihilista, després d’una forta influència informàtica.
No és per ser catastrofista, però pot passar. Jo m’he imprès dues receptes i un parell de feines que vaig fer, per si un cas passa, i els tenc guardats dins una carpeta de color blau-lila, les típiques, amb l’elàstic blanc i blau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada