El 15 de maig, es convoca una manifestació per demostrar la descontentació del poble, de la societat, amb el camí que segueix la política actual. La mala gestió d’alguns i les presumptes i evident manipulacions d’aquests i d’altres han derivat a polítiques precàries, i han derivat que la democràcia es desgastàs fins arribar al punt de què aquesta s’aventura a un camí dels darrers dies...
La manifestació de sobte va derivar en petites mobilitzacions socials, per una banda a la xarxa informàtica i després entre les persones a peu de carrer. És per això que aquesta manifestació que havia de ser a curt termini, ha canviat la seva simple trajectòria a una trajectòria organitzativa complexa que pretén fer front, des de la bona postura, a la violació democràtica que hi ha actualment.
Aquest moviment, aparentment, sobtat pot recordar a les unitats que es van donar a la Revolució Francesa, o a Espanya a la Guerra del Francès, on diferents persones s’uniren independentment de la seva ideologia política per enfrontar un problema i encarà a la societat a complir un projecte de millora, de canvi. Tot i que el tamany de la manifestació no és tal com les citades anteriorment, el missatge es manté clar en tot moment: “volem un canvi, i el volem ja!” Una clara diferència que distancia les revolucions anteriors amb l’actual, és sens dubte la manca d’agressivitat i força que hi presenta, es manifesten des del silenci, des la harmonia de la col·laboració de fer-ho tots per a tots, que sens dubte podem apuntar que aquesta és una semblança amb les altres revolucions, com ja he dit anteriorment.
Revolució, revolta... És sens dubte un lèxic que implica, a dins les nostres ments, un caos important, una crisi, un final... La gent veu que la situació no és habitual, i el desconcerta, se sent insegura i entra en una espècia d’estat de shock. La paraula revolució connota una certa reticència per parlar-ne tranquil·lament. En el moment que el mitjans de comunicació utilitzen la paraula revolució, la gent ho interpreta com una catàstrofe, que ens pot afectar aviat. La fase nihilista que passa la societat actual és ben visible. Aquest nihilisme, és com deia ni Nietzsche, passiu més arrelat que mai dins les consciències de la comunitat. Tothom parla de crisi, tothom parla de problemes. És en qualque moment que la gent que ha deixar aquest nihilisme passiu per passar a un nihilisme actiu, aixecar-se de la cadira i qüestionar tots els valors que inunden la societat, i posteriorment revaloritzar-los, proposar-nos de nous.
Els valors que ens inunden procedeixen d’una estructura capitalista, procedent de l’economia de mercat. El capitalisme ha arrelat tant dins la societat occidental que pareix ja una raó de ser inqüestionable. No obstant, el capitalisme s’ha de reformar de vell nou i no pareix que hi hagi ni la iniciativa ni la voluntat de fer-ho. El gran problema és la unió de la gestió econòmica capitalista i l’estructura política actual: els més forts dominen el país en tots els sentits, des de la política i l’economia.
Es per això que les manifestacions s’encaren a aquestes dues bandes a la política i concretament a la violació de la democràcia per part dels polítics i del poble, i a la situació del capitalisme.
El catalitzador, però, han estat les retallades que ha fet el Govern a tot el País i concretament les de sanitat i les ajudes socials. Des de fa anys tothom sap que les coses no es feien així com tocaven, i a més la gent ho justificava. Passejant pel carrer podies escoltar perfectament: “aquest ha anar viu(referint-se a un polític), se n’ha duit tot el que ha pogut” i l’altre contestava a mode de reflexió justificada i sense poder-lo refutar: “ i tu no ho haguessis fet?” La realitat en pocs anys ha millorat un poc pel que fa la visió del poble, ara si algun polític està imputat en algun cas de corrupció ja se’l miren com un delinqüent, com un lladre. Des d’aquest punt de vista hi ha una consciència d’unió.
Tornant en el tema catalitzador, la profunda crisi econòmica que viu el País, i que li queda per viure; el creixent nombre d’aturats i les enormes en retallades han espantat molt a la gent. He d’afegir que gran culpa la tenen els bancs. Però aquestes retallades de pressuposts han estat puntuals a uns ministeris molt concrets: sanitat i serveis socials, i evidentment el d’economia. La gent té por de morir, i són els ministeris més “personals” per així dir-ho, i a més el ministeri transversal que ens condiciona moltes activitats que realitzam que és el d’economia. Abans d’aquests ministeris també s’han reduït els de cultura, els d’educació, els de joventut, etc. i ningú ha dit res, només els quatre afectats... I la gent en canvi, molta gent ni ho sabia, podríem dir que a la gent no li importa, no li preocupa. Val a dir que al meu poble, per exemple, es destina més pressupost a festes que joventut i a cultura. No dic que no s’hagin de fer festes, però entre poc i massa...
Molts relacionen les manifestacions amb les que s’han realitzat als països àrabs. La relació és pròxima però no la categoritzaria com de tal importància, com les manifestacions àrabs. Les manifestacions àrabs demanen un canvi, molt més necessari i personal, demanen llibertat, demanen expressió, demanen vitalitat, demanen la democràcia. No obstant és evident que els objectius comuns són el canvi cap al benestar personal i social. El canal de connexió
i organització en ambdues manifestacions ha estat la xarxa d’internet, les noves tecnologies. Vaig poder llegir en un diari: “para acabar con la revolución tenemos que parar la tecnología 3G” És evident que la connexió a internet i sobretot de les xarxes socials, han ajudat a la convocatòria d’aquesta multitud de gent.
L’aire que es pot respirar a les diferents manifestacions que es troben acampades a diferents indrets del País, és el de tranquil·litat, no-violència, i de respecte. Des de les diferents organitzadors es recorda contínuament aquests punt, i la veritat que s’està duent a terme, la policia no ha intervingut en cap cas. A les 21h. la gent arranca a pegar cop a cassoles en motiu de fer-se ressò, de fer-se notar que la voluntat és comuna. El so percudit i metàlic simbolitza un canvi insistent, el so estrident i sec és la metàfora del que es demana: un canvi ja!
La unió de totes les persones independentment de les ideologies és un fet admirable i molt respectable. Però al moviment hi manca unitat objectiva. Cada vespre es convoquen assemblees multitudinària on la gent opina i mostra la seva postura per completar un llistat de canvis possibles per aconseguir una bona realitat. Però les propostes electrificades per alguns megàfons són propostes, pentura, un poc utòpiques que se’n van dispars de la
realitat, i són aplaudides pels assistents. La solució no es troba en els canvis dels sistema, simplement, sinó els canvis han de ser personals, individuals per transformar-los en col·lectius, el canvi social que tothom desitja.
Aquests canvis, vaig sentir a un dels organitzadors ahir capvespre: “la política és una filosofia, és una ètica i ningú s’ha de beneficiar d’aquesta. Els polítics no haurien de cobrar, haurien de treballar a la política al servei de la gent sense un benefici econòmic. I més
als pobles...” El missatge que transmet està, sens dubte, poc argumentat. Qui és la persona que treballa vuit hores diàries sense cobrar... És impossible aquest model. A més he d’afegir que la feina del polític desgasta moltíssim a la persona, i molt. He d’aclarir que de polítics n’hi ha de moltes castes, evidentment me referesc al polític compromès i atent, sense imputacions en cap tipus de delicte.
El degenerador, i el transformador de les visions de la gent, és l’opinió pública. No s’hauria de fer cas del que diu la televisió, la ràdio, i els diaris, com una sola informació objectiva. Cadascú ha de ser el propi periodista de la seva pròpia realitat, i posicionar-se de la seva pròpia crítica, no de la crítica de la crítica.
I ja per acabar, el canvi amb esforç és possible. La realitat és la que és i tenim l’oportunitat de canviar-la. El 22 de maig ha de ser un dia d’expressió de la nostra voluntat. Com hem pogut comprovar la realitat no és amb els grans, hem d’obrir les portes als petits!
Medita i canvia la realitat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada